Educar a les colònies d’estiu

També l’Església s’ha preocupat del lleure i abunden parròquies i escoles que mantenen viva la tradició d’educar en aquest àmbit. Ho ha fet sempre construint escoles i formant esplèndids claustres de professors que, amb els pares d’alumnes, impulsen el projecte educatiu cristià. Cada vegada es compta amb major nombre de laics que participen del carisma de la institució que els acull i tracten de ser coherents amb la seva fe donant el millor de si mateixos a la resta de membres de la comunitat educativa. Arriben fins i tot a dedicar temps fora de l’horari escolar, en tardes o en caps de setmana, per complementar la formació dels alumnes.

Molts podem manifestar la nostra alegria i satisfacció per aquesta activitat típicament educativa i agraïm als que la fan possible. Em sembla que la gratitud és compartida pels pares, famílies en general i responsables d’ensenyament i lleure. L’Església, a més d’encoratjar persones entregades a l’educació i promoure la formació permanent dels educadors, ha elaborat gran quantitat de documents que serveixen de suport teòric i de reflexió pastoral per a tots els membres de la comunitat educativa. També amb idees i projectes per al lleure que han suposat una gran ajuda per programar i organitzar les activitats lúdiques dels centres d’esplai i de la Fundació Verge Blanca de la nostra diòcesi.

En aquest sentit he llegit aquests dies un petit estudi que ha publicat l’últim número de la revista de Càritas espanyola i m’ha semblat tan interessant que us el recomano a tots. Porta un títol molt suggestiu i es refereix al tema que avui estem plantejant: Educar l’humanisme solidari. Per construir una “civilització de l’amor” 50 anys després de Populorum progressio. L’autoria és de la Congregació per a l’Educació Catòlica. Breument us resumeixo el seu contingut amb els epígrafs en què es divideix. Comença amb una introducció en què recorda l’encíclica Populorum progressio, en què s’anunciava als homes i dones de bona voluntat el caràcter mundial que la qüestió social havia assumit. Un primer punt dedicat a descriure en els escenaris actuals les múltiples crisis que travessa el món contemporani per passar, en un segon punt, a un comentari sobre humanitzar l’educació, que no es limita a oferir un servei formatiu, sinó que s’ocupa dels resultats en el context general de les aptituds personals, morals i socials dels participants en el procés educatiu. En el punt tres desenvolupa la cultura del diàleg per afrontar els reptes de la convivència multicultural. A continuació en el punt quatre parla sobre un aspecte molt interessant, globalitzar l’esperança, una missió que es compleix a través de la construcció de relacions educatives i pedagògiques que ensenyin l’amor cristià, que generin grups basats en la solidaritat, on el bé comú estigui connectat virtuosament al bé de cadascun dels seus components.

Un altre punt l’han titulat, cap a una veritable inclusió, les finalitats de la integració social, per acabar insistint en el que anomena la creació de xarxes de cooperació i les prospectives de cara al futur. Un itinerari que, amb seguretat, poden desenvolupar els nostres centres de lleure.