Demanar perdó

Estic segur que molts de vosaltres ja heu llegit la carta. Qui no ho hagi fet, el convido a la seva lectura. No puc reproduir aquí el seu contingut encara que la missiva és curta (quatre fulls) i de fàcil lectura. La meva obligació i la meva responsabilitat pastoral m’impulsen a participar dels mateixos sentiments i accions del Papa demanant-vos, a tots els diocesans, que accepteu les seves orientacions centrades en un tema concret que ens molesta i ens preocupa a tots, amb diferent grau de responsabilitat –molt més als pastors que als fidels, molt més als delinqüents que als innocents– i implicats tots per la nostra pertinença a un mateix Poble de Déu. Volent subratllar això últim, comença la carta amb aquestes paraules de sant Pau: “Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell” i acaba amb una petició concreta dirigint-se a tothom: “Que l’Esperit Sant ens doni la gràcia de la conversió i la unció interior per poder expressar davant d’aquests crims d’abús, la nostra compunció i la nostra decisió de lluitar amb valentia”.

El text de la carta sorprèn, commou i ens interpel·la. És massa seriós el tema. Són tràgiques les seves conseqüències. No tenen justificacions els motius. Tampoc cal disminuir la seva importància argumentant disculpes o utilitzant pretextos per a no assumir la pròpia responsabilitat. És cert que és petit el percentatge dels abusadors comparat amb la totalitat, que moltes altres institucions han tingut problemes similars, que ningú acostuma a demanar perdó per fets del passat i de responsabilitat individual, que en tots els sectors i organitzacions socials han ocorregut els mateixos abusos, que els mitjans de comunicació magnifiquen els fets que fan referència als catòlics, que és un atac furibund contra la nostra Església. El Papa no entra en aquests arguments; vol arribar al cor de tots nosaltres perquè canviem la nostra manera d’afrontar aquesta tragèdia i per transmetre amb transparència el rostre de Crist a la societat actual. I, per suposat, aquest gran drama complica molt la nostra pròpia credibilitat.

Cito unes frases de la carta per a la vostra reflexió: “El dolor d’aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l’ànima i que durant molt temps va ser ignorat, callat o silenciat”. “Amb vergonya i penediment, com a comunitat eclesial, assumim que no vam saber estar on havíem d’estar, que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del dany”. “Avui ens veiem desafiats com a Poble de Déu a assumir el dolor dels nostres germans vulnerats en la seva carn i en el seu esperit”. “Avui volem que la solidaritat entesa en el seu sentit més profund i desafiador es converteixi en la nostra manera de fer la història present i futura”. “És necessari que cada batejat se senti involucrat en la transformació eclesial i social que tant necessitem”. “Demanem perdó pels pecats propis i aliens. La consciència de pecat ens ajuda a reconèixer els errors, els delictes i les ferides generades en el passat”.

No volia que passés més temps sense anunciar la meva responsabilitat i unir-me a les paraules del Papa. Que el Senyor ens concedeixi la llum suficient per buscar la veritat de les situacions i la dignitat de tots els nostres germans.