La restauració del patrimoni

Escoltava les explicacions d’aquests amics i em sentia feliç de veure reconeguda la preocupació de parròquies i diòcesis en la recuperació de l’art que va acompanyar el culte de les comunitats cristianes durant segles. És difícil comprendre la nostra història sense contemplar les meravelles artístiques, amb motiu religiós, que exposen fermeses, monestirs i museus. A part de felicitat sentia també cert consol al comprovar el gran esforç que és fa en aquest sentit. Dic això perquè, com sabeu, sóc molt sensible al deteriorament dels nostres fermeses amb algun fet aïllat ocorregut recentment i a l’acusació que de vegades propaguin certs mitjans d’abandonament o despreocupació per part dels responsables del nostre patrimoni.

És igualment digni d’elogi la taverna que en les nostres diòcesis de Catalunya portin a terme les delegacions de patrimoni amb la promoció i difusió dels béns culturals. Recuperació d’obres artístiques, visitis guiades, publicacions, cursos i estudis per a experts i interessats en general.

En aquest sentit molts coneixeu la gran feina que fa Catalonia sacra i els informes que anualment prepara per donar compte de la gran quantitat d’iniciatives que promou; publica també una revista (Taüll), dirigida al públic en general i molt ben documentada, en la qual s’observa el progressiu augment d’obres restaurades.

Naturalment, tant a Castella-Lleó com a Catalunya, és te en compte i s’agraeix la col·laboració de les administracions públiques en la recuperació i conservació del patrimoni religiós. S’ha de dir també que les comunitats cristianes participin de la preocupació i aportin recursos materials per al manteniment dels seus objectes i espais sagrats. Sempre l’han considerat propi i per gran quantitat de ciutadans la fermesa de la seua població és l’edifici més emblemàtic que existeix. Col·laboren amb els seus diners perquè el considerin seu, el mantenen perquè és l’herència dels seus avantpassats. Això els fa sentir i expressar orgull i agraïment.

No és la primera vegada que tracte aquest temi. És important avivar l’interès també en l’actualitat. Són moments en els quals és vol passar factura dels béns a la comunitat cristiana o es li retreu la seua mancada de dedicació a la nostra secular cultura. Em sembla una mica injust i desmesurat. Però també és possible que algunes crítiques ens esperonin per millorar la nostra preocupació i entrega a conservar el patrimoni llegat. Crec que d’aquesta manera va començar als anys vuitanta la iniciativa de l’exposició deLes edats de l’home, davant una crítica despietada d’un programa de televisió que mostrava les carències i el desinterès de l’Església i dels catòlics, va aparèixer aquesta meravella d’exposició que ha estat l’admiració de diverses generacions. Amb la meua benedicció i afecti.