L'amor cuida la vida

Aquest mateix dia 25, els cristians celebrem la Jornada per la Vida amb un lema, el que aquest any dóna títol a aquest comentari, que vincula l’amor amb la vida i que ens resulta molt alliçonador i ens ofereix un immens consol. Només qui estima de veritat és capaç de donar i cuidar de la pròpia vida i la dels altres. Això mateix ens ho ensenya la nostra fe. Davant d’una idea d’un Déu llunyà que ens ha deixat sols i al qual no li interessen les qüestions humanes, se’ns presenta una veritat molt diferent en la proximitat d’aquest Déu que s’encarna. Sant Joan ens diu que la indiferència és la que mata l’amor. Els cristians afirmem que Déu ha fet seu, per amor, tot el que viu l’ésser humà i, de nou amb paraules de sant Joan: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn. 10, 10). Això ens obliga a eliminar tot allò que mata i a procurar la feina, la cura i la preocupació per donar i perllongar la vida digna per a tothom.

L’Església proclama amb força que la vida és sempre un bé. Ho ha volgut concretar al llarg de la seva història amb orientacions abundants. L’última referència del papa Sant Joan Pau II la va escriure a la seva carta L’Evangeli de la vida. I també ha escrit coses molt boniques l’actual papa Francesc, com l’Exhortación Amoris laetitia, “L’alegría de l’amor que es viu en les famílies és també la joia de l’Església” i aquesta altra en La llum de la fe: “L’amor mateix és un coneixement, porta en sí mateix una lògica nova. Es tracta d’una manera relacional de veure el món, que es converteix en coneixement compartit, visió en la visió de l’altre, o visió comuna de totes les coses” (núm. 27). O aquella d’El rostre de la misericòrdia: “La credibilitat de l’Església passa a través de l’amor compassiu i misericordiós” (núm. 10).

En aquest camí de tenir cura de la vida ens trobem amb molts companys de viatge que ens animen a no defallir en la proclamació d’aquest gran principi malgrat les infidelitats, dels pecats, de les incoherències i de les foscors de molts cristians, laics, consagrats i pastors que, en el seu actuar, porten a la mort, i hem de ser valents per demanar perdó i acudir a la justícia: pels abusos sexuals i de poder sobre nens i joves que afecten alguns de nosaltres; per la violència domèstica sobretot contra les dones que arriba fins a la repugnant tracta i el comerç humà; per la utilització dels nens per a la guerra; per les accions terroristes sota el pretext de l’ètnia, de la religió o de la cultura; per l’abandonament de la gent gran i la no aplicació equitativa de remeis sobre els malalts fins a la pretensió de sol·licitar l’eutanàsia com un final violent; per l’ús de l’avortament que mata la vida de l’ésser concebut i no nascut; pel menyspreu fins a arribar a l’aniquilació dels éssers humans pel color de la seva pell o per conviccions diferents.

Malgrat tot, ens obliguem a predicar la vida, sabent que l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules. És una exigència del deixeble del Senyor. I quan no ho fem així, estem atemptant contra allò essencial de l’ésser humà. Contra la seva vida. I només l’amor és capaç de cuidar la vida.