Malgrat la incertesa, endavant

Per això, espero i demano a Déu que no hagi de fer cap rectificació substancial d’aquestes línies que us adreço en aquests primers dies de setembre.

Primera afirmació: és evident que comença un nou curs molt atípic. Tant, que cap de nosaltres no ho havíem viscut abans. Per descomptat que ja vam acabar el curs anterior amb moltes anormalitats en tots els àmbits de la nostra vida: en els col·legis, en les associacions, en els comerços o en les empreses. Algunes anomalies s’han perllongat durant l’estiu que ara acaba, com les colònies i campaments d’estiu on s’ha articulat i completat l’activitat educativa reglada; els centres de vacances que han vist disminuir les seves reserves i les empreses que han viscut situacions indesitjables com el tancament del negoci o l’acomiadament de treballadors. Sense deixar d’esmentar, a més, un sector fonamental en aquesta tasca com és el món sanitari. Malgrat tot, quanta gratitud cap a aquests professionals per part de tota la societat!

Segona afirmació: aquest nou curs influirà en l’àmbit eclesial. Potser s’alteraran les celebracions sacramentals, la formació permanent i les activitats catequètiques, l’atenció caritativa als més fràgils, les reunions de creients que escoltaven la Paraula i revisaven les seves actituds vitals, la presència en l’Eucaristia diària, les confessions o les relacions personals dins de la comunitat i en el servei exterior.

Tercera afirmació: encetem un curs amb el perill de la por permanent, de la reclusió voluntària a casa, de la indiferència cap als altres, de no voler veure els drames i tragèdies que ens envolten, de l’egoisme en les nostres percepcions i actituds, de la renúncia a col·laborar amb entitats i associacions d’ajuda, de l’individualisme insensible, de la fugida de la realitat imaginant només actuacions que ens agraden, ens interessen o ens gratifiquen.

Quarta i última afirmació: aquesta situació ens obliga a tots, i d’una manera especial els cristians, a eliminar els aspectes negatius de les constatacions anteriors. Hem de començar el curs amb esperança. No m’atreveixo a dir amb alegria, però malgrat tot el que està passant no podem caure en el descoratjament i en la paràlisi. Molta gent del nostre voltant ens necessita, espera una paraula d’optimisme i de consol. No ens hi podem negar. Ens hi juguem el futur de tots. Els cristians no podem prescindir de l’oració, de l’escolta de la Paraula, dels sagraments. Sense aquests mitjans que Déu ens ha concedit no podrem afrontar el curs amb garanties d’èxit. Això significa més voluntariat i més ampli, una preocupació i una ajuda efectiva als qui més sofreixen i no abandonar les nostres obligacions acceptades en anys anteriors en els diferents sectors pastorals en què col·laborem.