Rams

De moment, fixem-nos només en allò circumstancial, sense entrar en el fonament de la celebració que ens introdueix en els últims dies de la vida del Redemptor. És cert que els rams acompanyen des de molt antic el reconeixement i la glorificació dels vencedors, encara que la figura d’un pollí que trasllada Jesús posa un punt d’humilitat en aquest esdeveniment. Parlem d’un aspecte perifèric que s’ha guanyat la definició “de rams” d’aquest diumenge: els arbustos, els arbres, les palmes i els rams, és a dir, tot allò que fa referència al món de la naturalesa o, millor dit, a la creació que Déu ha posat per a ús i gaudi de l’ésser humà.

En les últimes dècades s’ha estès una sensibilitat especial cap a les plantes i cap als animals que busca un equilibri en el seu aprofitament, però evita deixar exhausta una font de riquesa per excés d’explotació. Segurament aquesta sensibilitat amb la natura –minerals, plantes i animals– s’ha despertat en molts sectors socials quan han comprovat que aquesta generació està abusant dels recursos naturals.

També la comunitat eclesial participa d’aquesta mateixa sensibilitat. És cert que en el nostre santoral hi ha moltes figures que són exemple d’una actuació en aquest sentit, i que el poble cristià les ha venerat i ha demanat el seu patronatge.

Tots recordeu Sant Antoni Abat, Sant Francesc d’Assís, Santa Clara, Santa Isabel d’Hongria o Sant Diego de Alcalá, que se’ls representa amb animals, amb flors o amb aliments, al costat de pobres i captaires. No hem de fer gala només de la nostra història cristiana, però sí que hem de comptar amb les persones i documents que ens permeten reflexionar i actuar amb exquisida cura sobre els recursos que ens envolten i ens serveixen d’aliment.

I si parlem de sensibilitats eclesials contemporànies, em sembla oportú incidir en l’encíclica del papa Francesc de l’any 2015, titulada Laudato si, sobre la cura de la casa comuna. Alguna vegada m’hi he referit. Avui desitjaria que els catòlics aprofundissin en la seva fe i s’alimentessin dels textos del magisteri pontifici. No els hem d’oblidar. Necessitem llegir i estudiar el seu contingut perquè estan inserits en la mateixa tradició de l’Església: la creació de l’univers del no-res per part de Déu i la de l’home a imatge i semblança seva, a qui va donar el seu govern i li va confiar la casa comuna

No m’estenc més en l’explicació teològica i pastoral de l’encíclica. Acabo amb dues frases, com una oració, amb les quals conclou el document: “Us lloem, Pare, amb totes les vostres criatures, que van sortir de la vostra mà poderosa. Són vostres, i plenes de la vostra presència i de la vostra tendresa. Lloat sigueu.” I per la nostra terra: “Guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no pas depredadors, perquè sembrem bellesa i no pas contaminació i destrucció.”

Que aquest diumenge, quan

portem els rams, mirem Crist i seguim sempre els seus passos.