PROP DE VOSALTRES
Iniciem la Quaresma
Davant el temps quaresmal que es concretava en privacions personals i alguna renúncia culinària i amb una llarga durada, quaranta dies, es va popularitzar la festa del carnaval, de curt període temporal, i com a contrapartida festiva i bulliciosa. Silenci i reflexió davant el guirigall.Actualment, es parla molt dels dos períodes amb un perfil pròpiament ideològic. Sembla que la nostra societat s’ha acostumat a la polarització en tots els ordres de la vida.
Contraposem de forma abusiva conceptes, realitats, actituds i valors. I una cosa encara pitjor, dividim grups de persones i els etiquetem amb excessiva facilitat. En aquest cas, sembla que parlar i viure el Carnaval sigui efecte del progrés ininterromput i símptoma d’una llibertat sense límits; en canvi, parlar i viure la Quaresma significa retrocés amb un marcat biaix de coacció i pèrdua de diversió.
I no és del tot així. Els cristians afrontem la Quaresma amb un sentit profund de preparació i amb un intens sentiment de seguir millor Jesucrist. Alguns participen del Carnaval com una festa més i sense excessives connotacions trencadores amb la tradició cristiana.
No direm que és tot igual en importància, però se segueix una tradició de segles.Personalment, em sembla més adequat convidar tothom a una valoració més positiva del temps de preparació per a la festa més important de l’any, que és la Pasqua. Hi ha constància que la Quaresma se celebrava ja a principis del segle IV a les regions d’Orient i passa a finals d’aquell mateix segle a les comunitats de l’Europa occidental. És una experiència eclesial molt antiga i, al llarg de la història, milions de creients han participat amb total llibertat i amb efectes solidaris en el seu desenvolupament.
Segur que ho han viscut amb alegria i amb autenticitat. Així ens ho han transmès a tots nosaltres encara que ara hàgim de lluitar contra certes adherències culturals i vanes rutines per no desvirtuar el seu profund significat.L’Església proposa tres virtuts que engloben la totalitat del ser creient: l’oració, el dejuni i l’abstinència i, per últim, l’almoina. Podeu imaginar que és molt profund allò a què ens conviden i, si prescindim de la part més superficial d’aquestes realitats, acabarem acceptant que ens fan molt bé en la nostra maduració personal i el nostre creixement al servei dels altres.
L’oració exigeix una revisió constant de la nostra relació amb Déu, parlant i escoltant, deixant-nos orientar i participant de la seva santedat; el dejú i l’abstinència exigeixen una clara motivació d’austeritat, de senzillesa de vida, de sobrietat en el menjar i en el beure, també que els aspectes materials no dominin sobre els espirituals que conformen una visió més equilibrada del procés humà; l’almoina ajuda a allunyar l’egoisme que corroeix el nostre interior i participa de les carències del proïsme amb qui es comparteix el millor de nosaltres mateixos.Us prego que visqueu amb profunditat aquest temps tan especial de preparació interior.