Dia del Seminari

Els cristians acudim a Déu per sol·licitar ajuda davant d’aquestes problemàtiques i poder trobar una solució acceptable i beneficiosa o, almenys, per mitigar-ne les conseqüències perverses: fa unes setmanes que els bisbes demanàvem oracions per la pluja; constantment preguem per la pau i la fi de les guerres; hi ha jornades sobre els migrants i els malalts; fem campanyes de treball i formació sobre els abusos a menors i sobre l’aprofundiment del temps lliure en la joventut. Aquesta mena de recordatoris no són una cosa extraordinària en la vida dels cristians, que comptem amb Déu davant de qualsevol esdeveniment i busquem sempre el benefici de tothom. És cert, però, que les oracions no són repeticions de fórmules màgiques sinó confiança en Déu i compromís personal davant el problema.A l’interior de l’Església també hi ha situacions que ens obliguen a demanar l’ajuda de Déu. És el cas d’aquest diumenge, que pregarem pel Seminari, pels seus formadors, pels seminaristes i per tots aquells amb responsabilitat directa en aquesta institució. L’oració cristiana és una autèntica comunicació, d’anada i tornada, en què escoltem, parlem i demanem, lloem Déu i li donem les gràcies. Els interlocutors són el mateix Déu i l’ésser humà que estableixen una relació fluida en què l’obediència del segon i l’amor i respecte dels dos tanquen una meravellosa unió de sentiments que permet una coherència en la vida, que és fonamental per acomplir el designi del Creador. La petició no és una manera d’escapar o de paralitzar l’acció humana: demanem a Déu, però ens preguntem, tot seguit, quin és el nostre compromís concret en aquesta petició posada a les mans divines.El lema del dia del Seminari d’enguany és: “Pare, envia’ns pastors.” És una oració de petició, perquè hi estem d’acord i volem que es faci realitat el contingut de l’expressió; i perquè necessitem pastors per a les nostres comunitats. Tots hem de donar suport a una pastoral vocacional autèntica que animi els joves a posar-se al servei de la comunitat com a pastors que escolten, que acompanyen, que ensenyen, que promouen la santificació de tothom. A més de la petició a Déu, que demostra la nostra confiança i anteposa la seva gràcia als sentiments humans, és important recordar la responsabilitat que tenim amb el Seminari. Cadascú, segons la seva missió eclesial, hi tindrà major o menor proximitat, però tots els membres del Poble de Déu són conscients del seu amor i de la seva obligació cap a aquesta important institució educativa: els actuals pastors, essent autèntics testimoniatges davant de la comunitat, manifestant alegria i felicitat pel seu ministeri; les famílies, i sobretot els pares, creant un ambient en el qual sigui fàcil per als seus fills decidir un futur ingrés al Seminari; els catequistes i professors cristians, afavorint l’estil de vida ministerial; els joves, mostrant valentia i coratge per lliurar la seva vida a aquest servei; les comunitats cristianes en general, creant espais i temps d’oració per a aquesta finalitat i valorant el servei que presten els sacerdots.Necessitem canviar el curs de les coses i no quedar-nos paralitzats per les dificultats i mancances. Necessitem treballar units en l’important desenvolupament de la pastoral vocacional.