1 de maig: treball i caritat
He resumit breument els fets perquè no ens oblidem del motiu de la celebració. La protesta va tenir molta repercussió en els anys posteriors i s’han escrit milers de pàgines analitzant el desenvolupament del món capitalista i les conseqüències en les quals van estar malvivint milions de treballadors. Les seves lluites van aconseguir modificar les condicions laborals, i la propietat dels mitjans de producció va buscar noves fórmules per garantir el sosteniment del capital i el valor de la força del treball. Des d’aleshores la percepció de les relacions entre el capital i el treball humà ha evolucionat molt. Hem passat del gran abús en el nombre d’hores treballades diàriament per cadascú o de l’explotació infantil, tantes vegades condemnada, fins a les condicions actuals en què a les empreses es parla de la dignitat de la persona i del treball decent. S’ha fet un gran pas, però no tot s’ha resolt. Contínuament sorgeixen noves formes d’explotació de persones que són motiu de reflexió i de cerca de noves solucions: per als aturats, per als qui no tenen papers, per als qui els manquen subsidis, i encara, en alguns països, per al treball infantil…L’Església catòlica ha publicat molts documents sobre aquest tema tan important per al gènere humà. Des de Lleó XIII (finals del segle XIX) fins a l’actual papa Francesc, tots els pontífexs han abordat aquesta qüestió i han dedicat moltes pàgines a presentar els fonaments del pensament cristià davant de les ideologies i moviments socials dels últims segles, així com han explicat les paraules de Jesucrist sobre el valor central de l’ésser humà, com a fill de Déu i creat a la seva imatge per la seva gràcia i immens amor. També sobre les relacions humanes basades en la filiació divina i en la fraternitat. Se’n va ocupar, alhora, el Concili Vaticà II (1962-65) en la Constitució de l’Església en el món actual. A principis d’aquest segle, recollint tots aquests textos anteriors i facilitant una bona lectura i comprensió d’aquesta qüestió tan complexa, es va publicar un Compendi de la Doctrina Social de l’Església, que ofereix una visió àmplia de les preocupacions, les actituds i les accions que els catòlics han d’assumir com a pròpies perquè neixen dels mateixos evangelis. És just recordar la importància d’institucions d’Església que han desenvolupat una immensa tasca en el món cooperatiu i en l’atenció als marginats, sense sostre o amb condicions de vida excessivament precàries; també als ancians que viuen en solitud, als orfes abandonats i a les dones maltractades.Per descomptat, no hi ha receptes senzilles a problemes complexos. L’Església ofereix l’essencial de la doctrina de Jesús: la caritat. En aquest sentit, el papa Benet ens recorda en la seva encíclica que Déu és amor: “Des del s. XIX s’ha plantejat una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat, sinó de justícia” (Núm. 26). En diversos capítols el Papa respon aquesta objecció amb claredat i contundència. Acabo amb una referència ben propera: el llibre del director de Càritas, Rafael Allepuz, Persones i treball (1921), que recull admirablement la doctrina que ensenya l’Església sobre la persona, el treball i l’ideari cristià sobre aquestes qüestions.
