Cinc

Es compleixen 5 anys de la pandèmia de la covid. Molts han oblidat el que va suposar. Però hi ha una generació de professionals sanitaris que quedarem marcats pel que vam viure aquelles setmanes que van des de finals de febrer fins al mes de maig del 2020. De fet, per a mi la guàrdia d’aquell 12 de març ha estat la pitjor que he tingut mai. I va ser la primera d’una setmana que va ser fatídica. Se’m posa la pell de gallina al recordar aquell matí sortint de l’hospital, veure que les ambulàncies arribaven fins a la porta de l’Institut Guindàvols. No podien descarregar malalts perquè no hi cabien. Semblava una pel·lícula de por. El confinament va arribar l’endemà. Aquests dies em pregunten com ho recordo i ho defineixo en 5 paraules. Com els 5 anys de la pandèmia. Res passa perquè sí. Frustració, Humilitat, Por, Agraïment i Compromís. Recordo la frustració quan les primeres setmanes els pacients es morien davant nostre amb un empitjorament sobtat en 24-48 hores. Gent que feia dos dies estaven prenent el sol a Benidorm, que empitjorava i es moria. Sense saber què podia frenar aquell virus, vam assumir amb humilitat que la medicina no podia amb tot. I humilitat dels professionals per aprendre i buscar cures i tractaments sense fi. L’aprenentatge de viure una pandèmia des de dins a temps real és una de les poques coses bones d’aquelles setmanes. La por de contagiar-nos, d’emportar-nos el virus a casa quan encara no sabíem les conseqüències. Dutxes continuades per assegurar-nos que no quedava rastre del virus. I la por i incredulitat dels pacients quan els recomanàvem que s’acomiadessin dels seus familiars a través d’una tauleta digital perquè no sabíem si se’n sortirien. L’agraïment de la societat. Recordo la satisfacció quan després de tot el dia a l’hospital tornava a casa amb els aplaudiments des dels balcons. I per últim, el compromís de tants professionals. D’infermeres, auxiliars, zeladors, equips de neteja i metges. Tots oferint-se per ajudar. Sense dubtar. Quan tothom es quedava a casa, tots van estar a l’alçada del moment que es vivia. Mai els podrem agrair prou que enmig de la incertesa, de les directrius contradictòries i de la manca de recursos, tots vam fer un pas endavant per cuidar els nostres.