Un cel de plom

Nota preliminar: aquest article no té res a veure amb la commovedora biografia de Neus Català escrita per Carme Martí. Lluny de Ravensbrück, però, també hi ha un cel de plom. La boira no sempre es manifesta com un fenomen meteorològic que omple de misteri un horitzó inabastable. De vegades s’aixeca però no escampa. I llavors ens sentim com els habitants de Chester’s Mill, que un dia van despertar sota una cúpula invisible i impenetrable que els havia aïllat del món. Una idea angoixant sorgida de la ment perversa de Stephen King. Dividits en dos bàndols irreconciliables, els ponentins no ens acabem de posar d’acord. Els uns odien profundament aquesta humitat trista que impregna d’hivern cada racó de l’ànima. Els altres, es deixen seduir per la malenconia dels dies sense ombres. La boira imprimeix caràcter. És una quimera que t’obliga a tenir fe. A caminar amb determinació cap al no-res. És omnipresent i fugissera: mai no la podràs posseir. Ella a tu, sí. Podràs quedar-te sense alè corrent per enxampar-la, i sempre serà més ràpida. La frustració de qui empaita el falcó maltès de John Huston, fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Per això no podem comercialitzar-la com a souvenir, encara que des del 2013 sigui un reclam turístic. Irene Barón i Joan Yeguas, que regenten una casa rural a Vila-sana, al Pla d’Urgell, reivindiquen la boira com a patrimoni sentimental de Ponent. Tot va començar amb un grup de Facebook el 2013. Ara es fan rutes de la boira. També hi ha un negoci més enllà d’Orió. Hi ha lleidatans que ja no aspiren a veure raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser, es conformen amb un raig de sol. Una fotosíntesi exprés de matí de diumenge. De paella arran de mar. Així ho confirmaven recentment els responsables de la marca turística Costa Daurada. Un breu exili climatològic en temps d’anticicló. Ara, els que viuen a l’eterna primavera mai no sabran com d’intens és el blau del cel dels dies sense boira. Una explosió vitamínica de colors que ens fa sentir la mateixa excitació amb què s’aixeca la canalla el dia de Reis. Un regal inesperat. El retorn de les ombres, dels núvols. La possibilitat de redescobrir el món com si poguéssim tornar-lo a veure per primera vegada.