La nena que va canviar de nom

Llegeixo un poema inèdit d’Antonio Jiménez Millán. Una conferencia, es titula. Hi ha un vers que em colpeja. “Sangre y más sangre por las torrenteras”. Em retorna una imatge de la infància que, en realitat, no he vist, només he sentit explicar a mitges. I sempre en veu baixa. L’escena la protagonitzen unes dones fugint cap a l’exili camp a través. Tenen al seu càrrec criatures de mesos. L’itinerari sembla inversemblant, però segur que hi havia alguna raó per triar el camí més llarg. Calmen la set en un rierol. El món sembla en pau, encara que sigui mentida. No fa gaire que han reprès la marxa quan l’aigua que remunten canvia de color. A la llera d’aquell petit riu de vés a saber on hi ha uns morts, en plural. Sempre les torturarà la visió d’uns cossos que senten com si han profanat. Canibalisme involuntari. Passo el forrellat dels records per centrar-me en el poema que m’ha eclipsat el vers. Una barreja de ràbia i tristor. Com pot ser que no hagués sentit a parlar mai de La desbandá? És l’episodi de la Guerra Civil en què va morir més gent. La xifra és pornogràfica. Ara fa 80 anys els franquistes arribaven a les portes de Màlaga. Cent cinquanta mil persones van haver de fugir, literalment, en desbandada perquè mai no van arribar els reforços. La carretera d’Almeria es va omplir de gent desconcertada. Escapaven de les bombes sense saber que havien caigut en una ratera. Els van massacrar des de l’aire i des del mar. Eren un blanc fàcil: van morir entre 3.000 i 5.000 persones. Encara queden testimonis de nens als quals la gana va empènyer a emportar-se les tomates d’una dona que ja no se les podria menjar. “Se’ns en van passar les ganes quan vam veure que tenia un recent nascut que encara se li agafava al pit”. L’escena que va recollir Público és esgarrifosa. Antonia Aguilar no conservava tants records. Només tenia cinc anys quan la gent cridava a sa mare, que la duia en braços, que la deixés per poder córrer. Però no ho va fer. Van caminar i caminar fins a Lleida. Com una broma de mal gust, després d’haver sobreviscut a aquella matança i a la penosa travessia, el xarampió sentenciava la nena. “Si es cura li direm Carme”, van prometre a la Mare de Déu del Mar. En arribar a Lleida li van canviar el nom.