Plaques, escriptors i tornavisos

París no seria París sense els artistes que l’han convertit en un mite. Els francesos en són molt conscients i vetllen els seus cadàvers exquisits. Són molt de plaques. De les que no cal agafar una escala i un tornavís per retirar-les perquè són inqüestionables. Saben que sempre hi haurà algú que perdrà el temps rastrejant poemes de Baudelaire pels seus carrers, com en els versos de Pere Rovira. Aquí no. Aquí ve George Orwell i ens dedica unes quantes pàgines del seu Homenatge a Catalunya i li ho agraïm oblidant-lo. Seria bonic passejar pels jardins de l’Hospital de Santa Maria i llegir-hi en algun plafó que allí es va recuperar d’una ferida de guerra. És demanar massa. També va escriure sobre Lleida Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor d’El Petit Príncep, quan el 1936 s’hi va desplaçar com a corresponsal de guerra. Res. Nosaltres girem full. Metafòricament, val a dir. Perquè si ho féssim literalment voldria dir que llegim, que enguany celebraríem que fa vint anys que un noi va publicar una novel·la ambientada a Lleida. La primera. Si això no és un esdeveniment digne de recordar, pleguem. Traïdors i covards, d’Emili Bayo, va obrar el miracle. Estava ambienta a finals dels 60 i la protagonitzava el fill d’una família vinguda de fora.

Ara fa 20 anys es va publicar la primera novel·la ambientada a Lleida, "Traidors i covards", d'Emili Bayo

Aquells altres catalans de Paco Candel, que no sols habitaven els suburbis de Barcelona. Aquí poblaven el barri de Balàfia quan les vies del tren eren una frontera que separava dos mons. Aquell any preparava un especial de llibres per Sant Jordi que em va portar a visitar les biblioteques de diversos personatges de Lleida que explicaven les seves manies a l’hora de llegir, les fílies i les fòbies. Tothom, no cal dir-ho, es feia l’interessant i parlava de clàssics incontestables. Però a Jaume Magre no li calia presumir de cultura i, potser per això, a l’hora de quedar-se amb un autor, de fer la seva particular recomanació de Sant Jordi, em va dir sense saber que era amic meu: “Acabo de llegir una primera novel·la d’un noi de Lleida que m’ha semblat realment bona però, sobretot, m’ha interessat el seu autor, tot el que encara no ha escrit. Intueixo que aquest és el començament d’una carrera literària que serà brillant”. No va viure prou per saber que tenia més raó que un sant.