Les princeses no maten dracs

Les princeses no maten dracs, les princeses llegeixen. Les estadístiques són tossudes: si diumenge serà un (altre) dia extraordinari és perquè prop el 69% de dones del nostre país es declaren lectores. I això són deu punts (!!!) per sobre del percentatge de lectors. Inapel·lable. Si la venjança és un plat que se serveix fred, les padrines analfabetes de moltes de les escriptores que diumenge els dedicaran un llibre es demanarien un gelat de postres; però que J. K. Rowling hagués de recórrer a les inicials quan era una desconeguda perquè als nois no els feia el pes llegir literatura de dones fa que no gosem treure el cava de la nevera. Si mirem enrere potser les roses no punxen tant. Any 1927. Sona molt literari, però el congrés dedicat al tercer centenari de la mort de Góngora que donaria nom a una mítica generació no es faria fins al desembre. Aquell Sant Jordi d’ara fa noranta anys la revista Vida lleidatana publicava unes dades de l’Institut Geogràfic i Estadístic demolidores.

Felip Solé i Olivé signa un article en què ja de bon començament s’adverteix que “és un fet evident que a Lleida es llegeix poc”. No era desídia. De les 38.165 persones censades a la capital del Segrià el darrer dia de 1920 –molt actualitzat no ho tenien–, 14.930 eren analfabetes, un esgarrifós 39,11% del total. Eren mals temps per a la lírica a tot arreu, però a Girona, els que no sabien de lletra, com es deia aleshores, suposaven un 25,23% dels 17.691 habitants de la ciutat. Percentatge similar al de Terrassa (25,93%) o al de Barcelona (26,58%).

D’analfabets homes, però, no n’hi havia tants. A Lleida, 6.001. Treguin comptes de com de mal parades que quedaven elles. Això em porta a reincidir en un vici que tinc: perdre hores en els censos electorals antics que la Diputació té penjats on line, lectura poc ortodoxa però molt instructiva. Miro el de 1934, el primer que té en compte les dones.

Al meu poble n’hi ha 187 amb dret a vot i només en trobo 72 que sàpiguen llegir. D’aquestes, tan sols n’hi ha un parell que no constin com a “sus labores”: la mestra, Bienvenida Sorribes, i Maria Masiá, botiguera. Costa de creure, però vindrien temps pitjors. La primavera republicana va acabar abruptament l’estiu de 1936, però aquesta ja és una altra història.