La revolució dels clavells

Qui sap si seria un 25 d’abril quan van fer la seua particular revolució dels clavells. Ells no preparaven un cop d’estat, però també van orquestrar un assalt al poder. El seu objectiu era fer-se visibles als ulls de les noies del poble. Així, en plural. Demostrar que ja no eren nens. Aquella pressa de quan es té tota la vida per davant però encara no se n’és prou conscient. De quan s’està enamorat de l’amor.

El pla era impressionar-les amb un cop d’efecte que els convertiria en irresistibles cavallers armats. Però ser un gentleman rural és complicat. I més quan el pressupost no acompanya. ¿D’on traurien prou flors per regalar-ne una a cada noia que els feia el pes i vestir el trau de la jaqueta amb elegància primaveral? Van trobar la resposta als balcons. Quin goig feien les clavellines. I n’hi havia pràcticament a cada casa. A la nit van sortir de cacera. Van triar unes canyes prou llargues per arribar a totes les finestres. Un tall estratègic permetia pinçar la tija i arrencar les flors amb sorprenent precisió. No en van deixar ni una: la collita va ser espectacular. Ara calia pensar com mantenir els clavells ufanosos fins a l’hora del ball. El pom tenia unes dimensions colossals, no seria fàcil trobar un lloc prou gran per posar-les en aigua de manera discreta. Van optar per utilitzar un abeurador que hi havia a l’entrada d’un d’aquests latin lovers del Segrià.

L’endemà es van sentir uns crits esgarrifosos. “Sang! Han mort algú!” El noi va córrer escales avall perquè sa mare no espatllés la gran sorpresa. Al cap d’un moment, els escarafalls s’havien estès a tot el poble. No hi havia cadàver, cert, però les mestresses estaven indignades amb el robatori de plantes. “S’ha de ser molt poca vergonya!” Les noies per les quals sospiraven eren les primeres a qualificar de dropos i salvatges aquells lladres que havien actuat amb nocturnitat i premeditació. Es va imposar l’omertà. Cap d’ells no va confessar. Semblava més prudent deixar córrer la galanteria. Els clavells es van pansir sense que les destinatàries arribessin a saber aquesta història. Pocs anys després, la mare que es va espantar en veure la sang que no era sentia una esgarrifança cada cop que passava davant de l’abeurador. Aquell dia hauria matat el seu fill, però això és un dir. Als 21 anys el van matar de veritat, a la guerra.