Un monstre em ve a veure

Quan mires enrere, les coordenades espai-temps semblen traçades amb escaire i cartabó. Una perfecta línia de ròtring limita cada persona que hem sigut fins a ser qui som. Però el cert és que el demiürg del nostre destí no era tan precís. Hem creuat moltes fronteres sense moure’ns mai de terra de ningú, com si aquestes ratlles abstractes que separen la infància de l’adolescència o l’adolescència de la joventut fossin, en realitat, un degradat de carbonet amb un principi i un final incerts.

Jo em sentia gran. No m’hauria definit a mi mateixa com la xiqueta que encara era als ulls dels adults; la nena de la qual fuges sense sospitar que quan per fi te n’hauràs allunyat, la trobaràs molt a faltar. Un dia de tardor, aquesta jo remota fullejava el diari i va sentir una fiblada al cor en veure lo Marraco enterrat en fang. Els aiguats del 1982 el van engolir sense compassió, com feia ell amb la canalla fins al 1955. Psicòlegs infantils del segle XXI, atents a la imatge: un drac monstruosament gros sortia al carrer i s’empassava criatures que ploraven terroritzades.

Alguns pares aprofitaven per passar comptes amb els més tremends. “Menja’t el meu, que s’ha portat molt malament.” Sacrificis de festa major. Aquests patufets a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou, rebien un caramel i sortien per la cua de la bèstia lliscant per un inesperat rascaculs. Lo Marraco feia por, però tornar a veure la llum del dia et reconciliava amb el món. Com Jonàs mirant-se alleujat la balena després que l’hagués vomitat.

La bèstia, a la meua època, ja s’havia civilitzat i no menjava nens. I això que la seua arribada a Lleida ara fa seixanta anys tampoc no va ser gaire tranquil·litzadora. El 14 de maig de 1957 es va estrenar lo Marraco tal com el coneixem ara. El va capturar un paleontòleg birmà en una serra del Pinell. Mitologia casolana. El van fer desfilar encadenat escortat per feres d’un circ que aquells dies era a la ciutat. En arribar a la plaça Sant Joan es va sentir un bram esgarrifós i la bèstia es va deslliurar de les cadenes. King Kong versió Ponent.

Els nens que ho van presenciar són a punt de jubilar-se. Lo Marraco ja no fa por, però ens commou, perquè ens recorda que hi va haver un temps llunyà i feliç en què els monstres que ens venien a veure eren inofensius.