La cara B del 'leridanismo'

Tot estava en ordre. El 1967 el ministre d’Información y Turismo, don-Manuel-Fraga-Iribarne la-calle-es-mía, inaugurava el Parador Nacional de Vielha i l’atzar més escrupolós feia que la senyoreta Maghy, la turista 17 milions que posava els peus a Spain is Different decidís creuar la frontera justament per Les aquell mateix any.

Mentrestant, a la capital del reino, com reiteradament se li deia a la premsa tot i no tenir rei, es preparava la Fiesta Mayor del Centro Catalán de Madrid. Lleida era la “provincia madrina”. Potser li tocava. Es dedueix que cada quatre anys era així, però aquell 1967 les comarques de Lleida van ser més catalanes que mai.

El globus sonda llençat pel franquisme el 1963 des de l’Instituto de Estudios Ilerdenses per separar Lleida de Catalunya i integrar-la a la Región del Ebro va generar un rebuig inesperat. I això que costava rebatre la teoria: “El dilema que plantean en su polémica es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana, ni aragonesa, Lérida es leridana”.

Però, estigués al cantó del mapa que estigués, “Lérida y toda su región natural forman parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”.

S’havia combregat amb moltes rodes de molí, però no hi havia prou aigua al Segre per fer baixar aquesta. Operació reculada en marxa. Autoritats del règim xiulant molt fort. A Girona, un Jordi Pujol acabat de sortir de la presó i desterrat de Barcelona li fa una proposta a Josep Vallverdú: escriure un llibre sobre Lleida. Vallverdú en parla amb Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel i Francesc Porta.

El resultat, Lleida, problema i realitat, un llibre silenciat pels mitjans del règim que aquell estiu es convertiria en un best-seller. Una radiografia de la realitat lleidatana en què la catalanitat ni es reivindicava, ni es posava en dubte, perquè era òbvia. Cinquanta anys que han passat sense pena ni glòria, ni reedició.