Miracle a l'andana

Fa cent anys justos, el juliol de 1917, Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. publicava anuncis per tal de reclutar 1.500 obrers per aixecar la presa de Camarasa. S’oferia un jornal de tres pessetes diàries i es pagava el bitllet de tornada a casa a aquells que s’hi estiguessin, almenys, 45 dies.

Van ser unes obres faraòniques. Als anys trenta encara hi havia feina a fer, perquè calia resoldre unes filtracions d’aigua. I cap allà que va fer cap un militant del POUM de Fraga. Ja no tornaria a casa. La guerra el va sorprendre a Camarasa. Va sobreviure al front, però va haver d’anar a l’exili.

El seu fill sempre l’enyoraria. Sisco Beltrán, futur alcalde, era un d’aquells estranys orfes amb pares que va crear el franquisme. Però sense pensió. Només els quedaven les cartes. Potser per això eren tan sinceres i sentides. “He descobert Jesús i m’he convertit a l’Església”, li va fer saber el noi. I el seu pare mai no ho va entendre. “Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure”. El silenci feia mal, però no perdia l’esperança.

El 1957 es va celebrar a Roma el Congrés Mundial de Joves Treballadors i el Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació. “Hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats”. Va tornar a escriure al pare, perquè el tren pararia unes hores a Lourdes, prop d’on vivia. Però a l’estació no l’esperava ningú.

Tots van anar a la gruta, mentre Sisco voltava com una ànima en pena per l’andana, esperant un miracle. “Quan ja havia sonat la campaneta que anunciava la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig saber que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar; ens vam fer un tip de plorar i prou”. De vegades no calen paraules.

El pare moriria sis mesos després a Montalban, on va ser enterrat molt a prop de la tomba d’Azaña. El fill va començar a morir ara fa 25 anys, quan no va poder evitar una brutal agressió als centenars de temporers magrebins que malvivien al camp de futbol de Fraga. Els dies previs, la situació era insostenible, però “demanava ajut i m’enviaven guàrdies civils”. Va dimitir amb llàgrimes als ulls, completament sol.