La mecanògrafa rebel

Volia explicar la història d’una secretària que un dia va dir “prou”. Som al Berlín dels anys trenta. El seu cap la va fer passar al despatx per dictar-li una carta. Fins aquí, res d’estrany. Va apuntar el nom de la remitent, Irene, i va començar a transcriure, com solia. Però aviat es va adonar que aquella missiva era personal. De fet, era una carta d’amor. I es va negar a seguir escrivint. Li va costar la feina. La noia se’n va anar al Tribunal Industrial, que li va donar la raó i va obligar el patró a indemnitzar-la perquè havia estat acomiadada injustament. Ell, però, va recórrer al Tribunal Superior, que va dictar sentència a favor de l’amo, argumentant que “és molt elàstic” això de fer de secretària perquè al contracte no consta “quina classe de documents ha de redactar, restant indecisa la separació entre les lletres comercials i les personals, encara que tinguin caràcter íntim”. La llei era clara, però injusta. Abusiva. Encara que la pobra mecanògrafa se n’anés al carrer amb un gran disgust i sense un ral, cap tribunal no va poder aturar un debat ètic que aviat va saltar la frontera alemanya.

Blanche Scliweig, presidenta del Sindicat de Dames Empleades del Comerç de París, va convocar una assemblea pública per respondre una pregunta molt concreta: “Una secretària està obligada a escriure les lletres d’amor del seu patró?”. Va ser multitudinària. Els advocats que van intervenir a l’acte van coincidir que es tractava d’una sentència injusta. Legal, però injusta perquè afectava “la virtut de moltes noies i la tranquil·litat de moltes famílies” en els temps en què tímidament la dona començava a incorporar-se al mercat laboral o, en llenguatge de l’època, quan “tantíssimes jovenetes entren a un despatx per guanyar-se la vida amb la màquina d’escriure”.

Volia explicar aquesta insòlita història a mode de presentació del llibre Joguina de la contradicció (Fonoll), que recull articles escrits pel periodista de Juneda Miquel Capdevila entre 1918 i 1939. Dimecres hi havia programada una taula rodona a l’IEI per parlar d’aquest singular personatge que ha estudiat Albert Aixalà. Però no es va fer. Dimecres van passar coses molt estranyes. I la gent va dir “prou”, com la secretària del Berlín dels anys trenta.