Ruta 66

Avui faré campanya pel sí. Que Anubis em protegeixi. Tranquils, que no tinc la intenció que els emissaris del déu de la mort vinguin a visitar-me ni tanquin la web de SEGRE. A més, m’aniria fatal anar a declarar aquest cap de setmana, que diumenge tinc molta feina, que fan allò. “Voteu sí.” Aquest era un dels cartells amb què es va empaperar Lleida el desembre de 1966. Així, en català, perquè després diguin.

Llavors sí que es feien referèndums com déu mana. Eren uns dies convulsos, també, en què es parlava de trencar la unitat de Catalunya. Cosas veredes... “Revuelo en Barcelona por la noticia de la supuesta separación regional de Lérida de Cataluña.” La notícia era breu, que els diaris anaven plens de referèndum. Calia votar sí a la Llei Orgànica de l’Estat. “Mujer leridana, por tu familia vota sí.” Durant tot el mes, es va explicar per què. El primer punt no sé ni per què l’apunto. Obvi: perquè significava “la defensa de la unitat entre els homes i les terres d’Espanya”, i perquè “salvaguardaria el patrimoni espiritual i material dels espanyols” i els “principis del Movimiento”, que, no sé si ho estudien a les facultats de Física, però eren “por su propia naturaleza permanentes e inalterables”. De manera que “per la pau i el progrés, voteu sí”. I sí que va votar la gent. I amb resultat d’escàndol: un 95,6% va estar d’acord amb Franco.

En una trentena de pobles de les comarques de Lleida, es va arribar al 100%, poca broma. I a cap –repeteixo: a cap– es va baixar del 80%. Papereta dipositada al barri de la Mariola: “Un sí rotundo a nuestro querido y amado Caudillo.” I firmada i tot que anava: “La esposa de un sargento primera de la fiel infantería.” Sense paraules. Desconec si va comptar com a nul. A Bellvís, els del cine Deportes et donaven una participació de 3 pessetes a la loteria de Nadal si anaves a votar. Tot eren avantatges!

Els comunistes demanaven l’abstenció des de La Pirenaica. Il·lusos. El millor va ser la jornada de reflexió, amb les ràdios programant una selecció dels millors discursos de Franco. L’endemà va morir Walt Disney. Potser sí que és una llegenda urbana que està congelat, però algú ha activat el microones, perquè m’arriba amb una intensitat preocupant l’olor de ranci del 66.