Crònica d’un infart anunciat

Sempre he volgut escriure un diari. Ha de ser confortant espolsar-se pors i neguits en arribar a casa, posar ordre mental al teu món. Rellegir-te, temps després, i perdonar-te les incoherències. O fer-te retrets. He reservat moltes llibretes de gamma extra –sóc molt de llibretes, jo– a acollir aquests pensaments que mai no han tingut versió de paper. El meu padrí tenia la necessitat d’anotar tot allò que li passava. No era Lawrence d’Aràbia, però també havia vist coses que no us creuríeu en un desert ignot. Les històries de la Guerra del Rif no eren aptes per a menors, però nosaltres les imploràvem. Amb trenta-molts, vidu i amb tres fills, el van tornar a mobilitzar. Però aquesta guerra no ens semblava tan èpica com la de l’Àfrica. Qui sap si en va escriure res, d’aquells anys terribles, o si aquests records es van perdre com llàgrimes en la pluja. Una tarda d’octubre el vaig veure plorar. Jo tenia vuit anys, d’això ja en fa quaranta. Plorava però no estava trist. Tenia el mocador desplegat a les cames, com si fos un tovalló, i mirava la tele. Això no era normal en ell, que només l’engegava a l’hora del parte. “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.” Els seus ulls tan blaus inundats de llàgrimes em van semblar commovedors. No vaig gosar preguntar-li res. Resulta curiós poder retenir un moment històric amb aquesta precisió. Poder saber que era al número 24 del carrer Mequinensa de la Granja d’Escarp quan Tarradellas va sortir al balcó de la Generalitat el 23 d’octubre de 1977. També em visualitzo a mi mateixa despentinada i asseguda al llit mirant el pòster de la Pippi que em vetllava els somnis intentant assimilar la notícia de la mort de Franco. No perquè m’impactés, sinó perquè implicava reprendre les vacances d’estiu en temps de boires. Un dels dies més feliços en la infància de tota una generació. Els moments històrics eren més concrets, abans. Quaranta anys després de la restitució de la Generalitat, som a punt de perdre-la. Som a punt de tantes coses que l’adjectiu històric s’ha buidat de contingut. Esgotem lèxic i paciència. Estem molt tensos. Massa. Això no pot ser bo per al cor. Infartar amb el suflé que puja. Sobreposar-se a la caiguda lliure. Hiperventilar. Preguntar-se quin serà el dia que recordarem d’aquí a 40 anys. Si hi som.