El ministeri del temps

Jo no havia nascut. Ni tan sols havien nascut els meus pares. Però en tinc memòria. Cap ministeri del temps podrà gravar mai taxes sobre la transmissió de records, tot i que no et surt de franc ser la dipositària d’un trosset d’ànima. És un quid pro quo, més que una penyora, i et lliga per sempre a una persona. Et compromet a sobreviure-la, a perpetuar la seua història. A explicar al món que el 2 de novembre del 1937 els avions que cada tarda creuaven Lleida van soltar uns peixets platejats, en el record lorquià d’un nen que ja no hi és. Es va fer de nit a quarts de quatre de la tarda de tant de pols i fum com es va aixecar sobre la ciutat. Se sentien uns crits esgarrifosos. Francesc Bataller era nou al Liceu Escolar. L’escola s’havia ensorrat.

Vuitanta anys després del terrible bombardeig del 1937 una jutge ens va fer viatjar al 39. A la repressió ferotge.

Va aferrar-se al barandat que penjava al buit de l’escala, disposat a sobreviure. A fugir d’aquell infern. A l’alçada del primer pis, quan ja no li quedava més remei que saltar, un milicià el va animar a llençar-se. Ell l’entomaria. I ho va fer. “Vaig ser el primer a sortir. Encara hi havia avions ametrallant la Banqueta. Em vaig posar un llapis a la boca perquè no em petessin els timpans en cas que m’arribés metralla i vaig córrer tant com vaig poder”. Lluny del braç de les fúries. Lluny del macabre trofeu que va quedar encastat a la lletra ena del Banco de España, el cap d’un motorista que per anys que passin ningú podrà oblidar. Jo tampoc. Encara sento un calfred quan hi passo. I em sembla veure les nenes que saltaven a la corda, felices, molt a prop d’allí.

Escric aquest article amb un nus a lo gola de la mida de Kansas després de parlar amb aquests nens que ronden els noranta. Ahir va fer 80 anys que l’aviació feixista va sembrar de mort i destrucció el seu món. Era el dia de Difunts i n’hi havia 250 per enterrar, entre els quals mig centenar de companys de classe. Tocava homenatge. A la mateixa hora se sabia que la jutge decretava presó sense fiança per al vicepresident de la Generalitat i set consellers d’un govern elegit democràticament. Estàvem preparats per reviure el bombardeig del 1937 a través dels ulls d’Agustí Centelles en la magnífica exposició que acull el Museu Morera, però no ens esperàvem aterrar al 1939. Ràbia, indignació, tristesa, impotència.