Tres creus

És un malson recurrent. Un perill ens amenaça i no ens surt la veu quan intentem demanar auxili, ni ens responen els peus quan en volen fugir. La por paralitza. La por és una arma carregada de passat. L’escarment del gat escaldat que fuig de l’aigua freda. Fa deu anys, quan en feia 70 del terrible bombardeig del Liceu Escolar de Lleida, es va estrenar el documental El braç de les fúries, de Jordi Guardiola i José Carlos Miranda. La historiadora Conxita Mir era a segona fila, absorta. Coneixia bé els fets, però una frase solta sentida en boca d’un dels testimonis de la barbàrie feixista li va disparar totes les alarmes. “Quan vam tornar al cementiri ja l’havien posat a la fossa, sense taüt ni res. Ens van dir que era per higiene...” Fossa? On era aquella filera inacabable de cadàvers de criatures que va fotografiar Agustí Centelles? Colo falca: imprescindible l’exposició que dedica el Museu Morera a aquest fotoperiodista.

L’endemà a primera hora Conxita Mir va anar al cementiri i es va fixar en tres creus antigues que portaven data del 2 de novembre de 1937. Tres úniques creus prop del monument als caiguts. Segurament, marcaven el lloc on es va donar sepultura precipitada a les més de 200 víctimes mortals del bombardeig, entre les quals, mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar.

I per què només tres creus? La resposta més plausible és una paraula monosíl·laba de tres lletres: por. Per entendre-ho, la mateixa Mir firma juntament amb Albert Rafael Cots i Gabriel Ramon-Molins el llibre Tenien nom. Prop de mil pàgines que recullen les 15.000 víctimes de la repressió franquista a les comarques de Lleida entre 1938 i 1963. És esgarrifós. Represàlies de tota mena. Presó, consells de guerra, expedients, multes, funcionaris purgats... No és difícil imaginar-se la psicosi amb la qual es vivia. Tothom era culpable fins que no es demostrava el contrari. I la por feia taca d’oli.

Arribava a tot arreu. En un poble com Juncosa, que tenia 1.100 habitants als anys trenta, es comptabilitzen 106 represaliats, gairebé un 10% de la població. Tenien nom. I els seus no el van oblidar. Però el deien en veu baixa. I el xiuxiueig va acabar sent inaudible. Penseu-hi quan us autocensureu un tuit. La por, que torna.