Succedani de Carnaval

Visca Santa Apol·lòòònia!”De tant en tant, alguna s’animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viscaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir celebrant. Més o menys. Al febrer passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, es feia festa grossa. Les dones casades organitzaven una funció de varietats. Vestits llampants, maquillatge excessiu... Era insòlit veure les mares fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l’únic dia de l’any que manaven. I consti que ho deien amb alegria, no amb acritud o resignació. Nosaltres també teníem una festa pròpia. Santa Apol·lònia era la patrona de les solteres, deien. Però era la de les xiquetes. Potser perquè cap adulta soltera hauria gosat reivindicar un estat civil que es considerava poc menys que una desgràcia. Consistia a disfressar-se el 9 de febrer. Fi de la festa. Val a dir que ens ho passàvem bé mentre durava el procés, però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l’avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòònia!” I quan fosquejava, cap a casa.

Franco també va prohibir el Carnaval. Santa Apol·lònia n'era un succedani fins que ens la van 'prendre' les grans

Valoració de danys de la roba, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l’any que ve. Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes i una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però fent play-back. Era injust. Elles mantenien la seua festa, i nosaltres no. I encara que una rua i un ball de disfresses eren objectivament més divertits, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre, ni que fos per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d’arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més es van apoderar de la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en què no teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l’avorriment. Temps de voler ser grans, sense saber que per sempre més enyoraríem el pati de llimoners de la infància.