Ulleres per mirar de lluny

Godot no acaba d’arribar. Si mai ve ens trobarà asseguts en un banc de l’andana amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit de diumenge. Esperar és un verb que es conjuga amb el mòbil, però a Penèlope ja no li queden més aplicacions de fer tapissos per descarregar-se. I qui diu tapissos diu llaços. Godot és lluny de casa. I no està d’Erasmus. Els gallecs tenen una paraula preciosa per referir-se a la nostàlgia de la terra. La morriña va més enllà de l’enyor. És un dolor gairebé físic. És sentir que una part de tu és molt lluny d’on ets. Sempre m’emociono quan conec algú que et diu que és d’un poble que ja no existeix. Ha de ser terrible no tenir un lloc on retornar. Un lloc físic. La pàtria és la memòria però, de vegades, no n’hi ha prou. No és casual que pocs dies després de morir Machado a l’exili li trobessin un vers a la butxaca que potser no donava per bo, però és trist i lluminós a la vegada. “Estos días azules y este sol de la infancia”. Una dosi d’esperança en vena. Perquè es pot enyorar amb desesperació un cel blau i radiant. Res tan irracional com els records. La magdalena de Proust acabada de sortir del forn.

Els gallecs tenen una paraula preciosa per definir l’enyor de la terra: ‘morriña’, un enyor que fa mal

Miro enrere i veig una carta a l’entrada de casa. La meua és una infància sense bústies, però amb cartes. Algunes porten una enigmàtica anotació al sobre: “Recuerdos Constante”. I aquelles paraules que per a mi no tenen cap sentit omplen de nostàlgia els adults. De gran vaig saber que Constante era un d’aquests homes desarrelats. El 1941 un pantà es va engolir La Muedra, a Sòria. I va fer cap al meu poble, on treballava de miner. I de carter. Temps de pluriempleo per desafiar la misèria del franquisme. Abans que jo nasqués la família es va traslladar a Lleida, però la Granja era el més semblant a unes arrels que tenia i, potser per això, sempre que passava per les seues mans un sobre on llegia el nom del seu poble enviava records. Ara em sembla tan poètic. És com llençar al mar una ampolla de vidre amb missatge inclòs. Quan algú tregui el tap de suro tornareu a ser dos joves despreocupats amb els somnis intactes. El temps es deturarà i el contingut de la carta passarà a un segon terme. O sigui, tot el contrari als missatges grollers que alguns companys de professió anoten a les que van a Estremera o a Soto del Real.