Udols

Només tenia 16 anys. Feia poc que ho havien deixat estar amb el xicot. A ella encara li agradava, però, i va cometre l’error de la seua vida. Va pensar que si la veia fer un tomb en moto amb un altre noi s’engelosiria i s’adonaria de com l’estimava. El pla era pueril, cert, però és que tot just era una nena. El motorista tenia 20 anys i pocs escrúpols. Se la va emportar als afores de Lleida. Fosquejava. Ell volia sexe. Ella, no. La va amenaçar amb deixar-la allà, sola i desprotegida. Ella va seguir dient que no. La va agafar pels braços i la va tombar al terra. Ella, terroritzada, va restar immòbil mentre la penetrava sense miraments.

Es fan dir ‘La Manada’, però no són llops. Cap animal es comporta de forma tan miserable

Un jutge va considerar provats tots els fets que acabo d’enumerar i va dictar sentència: un any de presó per estupre perquè la noia era menor. Violació? I ara! El magistrat reconeixia que la noia va oposar resistència verbal, “però no física”, precisava. Absolt. Si ella hagués tingut 18 anys ni l’any per estupre. De fet, el mateix fiscal demanava l’absolució del noi. L’endemà que es fes pública aquesta sentència el Tribunal Suprem en ratificava una altra també dictada a Lleida que condemnava un empresari a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos.

El jutge va considerar provat que aquest home va grapejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però (un però enorme) el mateix jutge entenia que l’empresari no hi va poder fer res, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. La cèlebre sentència de la minifaldilla. La crònica del diari més progre de l’època fa una defensa sui generis de la víctima. Es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost i haver provocat el seu cap.

El president de l’Audiència de Lleida es va veure obligat a convocar una roda de premsa, però lluny de donar explicacions, es va dedicar a renyar els periodistes. “Estic molt enfadat”, va resumir. Nosaltres, també. Encara ens dura. Trenta anys i res no ha canviat.