Un cop de puny a la cara

A les pel·lícules, l’inspector del cas es presenta a casa de la víctima. Li ho vol dir en persona. No cal. Ella en té prou mirant-lo als ulls. Se sent terriblement sola i desprotegida. No hi ha consol possible. Acaba de saber que el monstre que vetlla els seus malsons campa lliure i sense morrió. I, de sobte, la por. Una por tan espessa que es pot mastegar. No sé com funciona a la vida real. Si hi ha una veu amiga que intenti, sense èxit, parar el cop. O reps la notícia amb la mateixa fredor amb què la fulla de la navalla s’enfonsa en l’escalfor d’un ventre desprevingut. Del que no tinc cap dubte és de com es van sentir elles ahir. En plural. Una noia de Madrid i una de Pozoblanco (Còrdova). Molt joves, massa. Les víctimes conegudes del ramat de bèsties que es fan dir La Manada.

Encara no se’ns havia esfilagarsat el llaç de color lila amb el qual vam sortir al carrer a dir “No és abús, és violació” quan vam saber que aquests miserables sortirien en quatre dies de la presó. Els fets són de sobres coneguts. Cinc homes van obligar una noia de 18 anys a entrar en un portal de Pamplona. No va tenir cap oportunitat. Un tribunal va considerar provat l’infern que va viure aquella nit dels Sanfermines però, a la vegada, sentenciava que allò no era una violació. La roda de molí era d’unes dimensions tan indigestes que ningú no va anar a combregar. Nou anys de presó eren un insult. Què podia esperar l’altra víctima? Ella es va despertar nua dins d’un cotxe i no va saber què li havia passat fins que la policia foral de Navarra va trobar un vídeo al xat de La Manada en el qual apareixia inconscient, mentre era grapejada i vexada.

Ella encara no ha declarat en cap judici. No l’han escarnit. I de nou la por. Aquesta por tan espessa que fa l’aire irrespirable. El cor que s’accelera i batega tan fort que ensordeix les teues passes en un carrer solitari, de nit. Quan les ombres són tan punxegudes que fan sang. Perquè ella ara sap que qualsevol dia pot tornar a sentir l’udol d’aquests aspirants a llop. Els nou anys de condemna ens van omplir de ràbia. I això que llavors no sabíem que al cap de dos mesos podrien sortir en llibertat sota fiança. Encara que hi hagi anat l’inspector de les pel·lícules, s’hauran trencat. Altre cop.