L'estiu en un pot

Hi havia un temps en què el cotxe només sortia del garatge quan s’havia d’anar a Lleida a renovar l’armari. O quan tocava visita a l’especialista. Ara els especialistes treballen en grans produccions de cinema, però abans eren metges. Normalment, del Seguro. El cotxe no es tocava perquè es comprava al poble i s’hi anava a peu. A l’estiu les senalles pesaven més del compte. I no, no era només perquè la calor fa que tot sigui més feixuc. Tothom carregava sucre. Molt sucre. La DEA hauria embogit.

Era sospitós, cert. Però legal. Aquest curiós tràfic de sucre indicava que s’apropava el temps de la conserva. Calia ser previsor, perquè cada any s’esgotava. Veia l’exèrcit de pots de vidre preparats i comptava que no hi hauria prou fruita als arbres per a omplir-los, perquè cada vespre passaven els tractors amb el remolc carregat fins al capdamunt. Com podia ser que no s’acabés mai? I tant que s’acabava. Per això se seleccionaven préssecs grocs, madurs i gustosos, però de carn dura i ferma per atresorar l’estiu al rebost. Hi havia molta feina a fer i poc temps per fer-la.

Cadires de bova, davantals ben lligats, gibrells nets i galledes plenes de fruita serenya. No calia gran cosa més. Les padrines seien formant una rotllana i, parlant de qualsevol cosa, es posava en marxa una operació que semblava assajada de tan precisa: armades amb unes navalles gastades però efectives, agafaven un préssec amb delicadesa i, sense perdre el fil de la conversa, el pelaven a la velocitat de la llum. A mi em fascinava seguir tot el procés, però havies de vigilar de no fer nosa. Sabies que no et deixarien agafar el ganivet. La versió oficial era que podies prendre mal, però en el fons eres conscient que tu mai no aconseguiries convertir la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Mai no he tastat fruita més gustosa que aquella. Però era un berenar furtiu. S’havia de guardar per a la conserva, perquè “vindrà el fred, i no hi haurà préssecs”.

L’inexorable pas del temps. I anaven encabint préssecs esquarterats als pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’estiu que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. El sabor de la metafísica.