Mosques i dragolins

Els catalans fem coses, però –potser– ens hauríem de replantejar si cal fer-les totes a l’estiu. No se m’acut una estació de l’any menys idònia per viatjar. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun (en el millor dels casos). L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores per després fer un moviment ràpid i sobtat cap a la llum.

Un, dos, tres, pica paret portat a l’extrem. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. És el motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder.

Creuar el desert de París, Texas cada cop que s’ha de sortir de casa. L’estiu és una invasió subtil de mosques. Una novel·la de més de tres-centes pàgines. L’estiu és sentir la fresca de l’entrada d’una casa on la porta de fusta sempre està ajustada. Vells asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident.

Els guardians de la migdiada. Res ni ningú els podrà destorbar de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva.

O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. Un, dos, tres, pica paret, com els dragolins nocturns. Jocs a càmera lenta. L’estiu és un raig de sol entrant per l’escletxa d’un finestró tancat que envairà la penombra com si hi clavés una llança, obrint-se pas amb un exèrcit de brosses minúscules que desapareixien quan les intentaves agafar. “És pols en suspensió”, m’informaven de petita.

Però sempre em va semblar una resposta insuficient per desxifrar aquella estranya i hipnòtica dansa. Els meus estius tenien regust d’anís infernal. Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Era el regne de l’avorriment. Tan sa, tan necessari. Samarretes imperi versus xancles.