Camins de sirga

La demolició de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura el 12 d’abril del 1970 és el principi de la fi. Una data clau en el drama col·lectiu de la vila, que no té nom però és Mequinensa. “L’autor vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història, si més no en el sentit usual del mot”, s’adverteix al lector de Camí de sirga.

Deixem-ho en el fet que Jesús Moncada no volia exercir d’historiador, perquè aquesta novel·la monumental, que es va publicar ara fa trenta anys, és la història sentimental d’un territori que s’estén més enllà del poble condemnat a morir sota les aigües del pantà de Riba-roja.

Un mateix horitzó de serres blaves encercla un món de falses fronteres. Sobre el mapa es creuen les ratlles de quatre províncies: Lleida, Osca, Saragossa i Tarragona. Al subsòl, però, milers de quilòmetres de galeries se salten els límits una vegada i una altra, perquè l’univers de Moncada està foradat com un formatge emmental.

Mequinensa és l’epicentre d’una important conca minera. Era. Un dia indeterminat es va posar punt final a una llarga història que havia incrustat la mineria a l’ADN d’aquest món. Els rius van deixar de ser navegables, però els pantans no han pogut esborrar del tot els antics camins de sirga.

Uns enigmàtics esquelets de pedra n’han deixat un rastre en el paisatge. Són carcasses d’edificis industrials que desafien el pas del temps sense l’altivesa d’aquelles xemeneies que busquen el cel com si fossin campanars proletaris.

Les explotacions mineres estan documentades des d’almenys el segle XVIII, però l’època daurada va començar fa poc més de cent anys, coincidint amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquell 1914 naufraga el llaüt Ràpid, de la Casa Torres i Camps, a l’Ebre, al Pas de la Lliberola.

No és casual que Moncada ens faci navegar fins a aquest episodi en la seua ficció. La Gran Guerra paralitza moltes explotacions mineres d’Europa i les indústries necessiten el carbó de la conca de Mequinensa. El 1918 se’n van extreure més de 111.000 tones.

Són els bons temps de l’Edèn, “un antre de perdició, de vici i de pecat” obert davant per davant de la rectoria. Un lloc per oblidar les duríssimes condicions de treball d’aquells a qui “la pols del carbó se’ls havia adherit igual que una pell d’ombra”.