Operació temps

Ahir va ser un dijous complicat als instituts, sobretot. Operación Triunfo, un dels programes de televisió amb més èxit d’audiència entre els joves, va fer anar a dormir de matinada bona part de l’alumnat. No és obligatori mirar-ho, cert. Però m’ha semblat simptomàtic. En quin moment vam perdre, literalment, la noció del temps? Miro les pàgines de televisió del 19 de setembre de 1993, vint-i-cinc anys exactes abans que s’emetés aquesta gala d’OT (i només és un exemple), i veig que a TVE feien Batman a les 21.30. A tres quarts de dotze s’havia acabat el prime time. A TV3 es va veure Tootsie, aquell dia. Mateix horari. A les 23.30, tothom al llit. Algú sortirà amb la murga que som mediterranis i ens agrada la nit, oblidant el petit detall que quan no fèiem horaris demencials seguíem sent mediterranis. Que, de fet, els nostres veïns mediterranis ens prenen per faltats quan saben que sopem a quarts d’onze de la nit en el millor dels casos. No, això no és cap anunci de cervesa.

Això aquí no s’havia fet mai. Es dinava a la una i se sopava a les vuit. Però hi va haver un temps que això feia de pobre, de pagès. A les ciutats s’anava més tard. I ens devia semblar més fi. No sabíem que si això era així era perquè a l’Espanya trista dels anys quaranta, milions de persones tenien dos treballs per sobreviure i això va modificar artificialment els horaris dels àpats a les zones urbanes. I, per acabar-ho d’adobar, el 1942, Franco va decidir canviar l’hora. S’havia autoproclamat caudillo d’un país providencialment col·locat per Déu al centre del món, però ja és mala sort que ni ell s’ho cregués i no li agradés el fus horari que li havia tocat a la rifa geogràfica. Ell no volia saber res dels anglesos. Els alemanys gastaven un bigoti més del seu gust, ja se sap.

I encara que Madrid i Berlín estiguin separats per més de 2.300 quilòmetres, es va acceptar pop com a animal de companyia. Com que les desgràcies mai no vénen soles, encara seríem agraciats als anys setanta amb l’absurda decisió d’avançar i endarrerir rellotges dos cops l’any. Quan a mon padrí li preguntaves l’hora a l’estiu no se’n sabia estar. “Les cinc que són les tres.” A mi em resultava tan enigmàtic com la comptabilitat en rals, però tenia més raó que un sant.