La intempèrie espantosa

Només fa trenta anys que la Casa de Maternitat de Lleida va tancar la porta gegantina, insòlita, desorbitada. No costa gaire posar-se en la pell d’un nen que la creuava per primera vegada. Te l’imagines apujant el cap per mirar d’abastar aquella aclaparadora immensitat, recorrent un laberint de passadissos que se li farien eterns agafat de la mà d’una monja. Potser plorant. Fent-se gran abans d’hora. Però, com escriu Joan Margarit al poemari Casa de misericòrdia, “la intempèrie era molt més espantosa” i potser per això alguns dels antics usuaris recorden aquells dies llunyans amb una certa nostàlgia. Des del setembre del 1988 que la Casa de Maternitat és història. Deu anys més tard, el majestuós edifici es convertiria en la Biblioteca Pública de Lleida. A pocs metres, encara continuava en actiu l’hogar, que era com els interns anomenaven la Llar de Sant Josep, on anaven els nois de la Maternitat a aprendre un ofici. El maig del 1996 es va posar punt final a aquesta institució benèfica de la Diputació on avui s’alça el Museu de Lleida. “Nosaltres mai ens podrem mirar aquests edificis com la resta de gent.” El nen que m’ho explicava ja està jubilat. No era orfe, com tants d’altres companys. Tenia sis anys quan va haver de deixar enrere el poble perquè sa mare estava malalta. El segon diumenge de cada mes l’anava a veure el pare. “I jo content, perquè sempre em portava menjar.” Optimista de mena, deia que poca gent tenia calefacció i es dutxava amb aigua calenta en aquells anys de postguerra. Biografies tremendes. Un altre d’aquests nens que ronden els 70 recordava amb esgarrifosa precisió el dia que una tieta el va pujar a cavall d’una bicicleta per deixar-lo a la Maternitat. Tampoc no era orfe. “La mare es pensava que era vídua de guerra i va iniciar una relació amb el que seria el meu pare. Però el marit va tornar per sorpresa i els dos fills nascuts fora del matrimoni fèiem nosa.” Al cap de sis anys, com si res no hagués passat, els van reclamar. “Va ser un cop, perquè pensàvem que era la fi del malson i només ens volien per fer d’esclaus.” Un dia se’n va cansar i va aviar els conills de la granja familiar perquè el retornessin a la Maternitat. Definitivament, la intempèrie era més espantosa.