La memòria de l'aigua

A la ràdio del cotxe de línia dels estudiants, com se li’n deia a l’autocar que dilluns de bon matí sortia carregat de jovent de Benavarri cap a Lleida, Luis Miguel, el del “bote sin fondo” de Ràdio Popular, havia dit que el Segre baixava “molt crescut”, però és difícil impressionar el públic de segons quines edats. Van arribar a l’estació d’autobusos i van seguir la rutina setmanal de baixar al soterrani, a la consigna, a deixar les bosses abans d’anar a l’institut. Manel Riu era alumne del Gili i Gaya. Allí va descobrir el 1979 que el barreat que ell es pensava que parlava era una variant dialectal del català tan digna i tan correcta com qualsevol altra. Aquell 8 de novembre de 1982 feia COU i tocava cine. Sessió matinal al Lumière: La Colmena, de Mario Camus. Quan van sortir del cine els van dir que havien tancat l’institut. Els del cotxe de línia de Benavarri se’n van anar a buscar les bosses a l’estació, però també l’havien tancat perquè el Segre s’hi escolava a traïció, des del clavegueram. No tenien cap més opció que buscar refugi a la residència dels Franciscans, al barri del Noguerola.

Però a l’altura d’Indíbil i Mandoni no els van deixar continuar. Van veure barques que solcaven la rambla Ferran, on tantes vegades s’havien creuat amb un dels personatges més emblemàtics de la Lleida dels vuitanta, l’home-cotxe que imitava els motors i les botzines i fins i tot posava l’intermitent per avançar els vianants. Les Zodiacs desembarcaven gent als ports improvisats que formaven els carrers perpendiculars que pugen cap a la plaça de la Sal. Ells no tenien bossa, ni llibres, ni roba, ni diners, ni institut, ni residència. Havien vist coses que ningú no es creuria. Ells potser no ho sabien, però al Bahía hi feien Blade Runner. El cap de setmana els espectadors en sortien de veure la història dels replicants sense memòria impregnats de pluja àcida. Al carrer plovia, també. Plovia amb una intensitat apocalíptica. No brillava cap raig-C en la foscor, però semblava que s’acabava el món. I poc va faltar. Amb els anys, Manel Riu tornaria a creuar la porta de Tannhäuser per retre comptes d’una altra cosa que tampoc no us creuríeu: gent citada a declarar per criticar la violència exercida per la Guàrdia Civil l’1-O.