A les presons de Franco

Mea culpa, mea culpa. Mea maxima culpa. Confesso que sostenia un lliri a la mà de les dimensions d’una sequoia gegant. Ho escric i em sento una poderosa Afrodita A. El lliri sequoia no m’impedia d’escriure, però. “Imaginin un país en què un periodista va a parar a la presó per haver escrit un article sobre els bordells més freqüentats de la seua ciutat. Un país en què solidaritzar-se amb uns miners en vaga és delicte. Un país en què et fan un consell de guerra per entonar El cant de la senyera. No ens referim a cap remota república bananera. Va succeir aquí. I no fa tants anys.” Fi de l’autocita. Vaig trobar per casualitat aquest reportatge escrit el 2004. El llegeixo i em commou la fe cega que tenia en el sistema. Queralt Solé acabava de publicar el llibre A les presons de Franco, vint testimonis esgarrifosos que a mi em semblaven molt llunyans. Històries remotes enviades des de l’exoplaneta situat a sis anys llum de la Terra. El protagonista del text era Manuel Vázquez Montalbán. L’11 de maig del 1962 va cridar: “Vaga general, mori el general!” en una manifestació solidària amb els miners d’Astúries. Li van caure tres anys de presó, que el general en qüestió tenia poc sentit de l’humor. Encara no era un escriptor famós. De fet, ni tan sols havia escrit cap llibre. Manolo Vázquez va ser traslladat en tren de Barcelona a Lleida, on compliria condemna.

Anava vestit de presoner, com en una paròdia de pel·lícula de lladres i serenos. S’acabava de casar amb Anna Sallés, que també va acabar a la presó per haver participat en la protesta. Ella, però, va quedar lliure el 7 de novembre d’aquell mateix any i es va instal·lar a la capital de Ponent, per ser a prop del seu marit. Un dia, una noia la va veure sortint d’un locutori telefònic plorant i li va preguntar què li passava.

Era la Rosa Solsona. Filla d’un republicà convençut, a casa seua “sempre hi havia lloc per a una víctima de la dictadura”. I així va començar una bonica amistat que duraria tota la vida. “A Rosa Mari, Santiago y familia por los que hasta da gusto pasar por Lleida”. Així els va dedicar, ja lliure, Informe sobre la información, el llibre que va escriure entre reixes. I de cop, la història antiga sembla molt recent, massa.