Camins de mar i de sorra

Han deixat de ser notícia, però no han deixat d’existir. L’associació Lleida pels Refugiats té ben presents els milers i milers de persones que han hagut de fugir de casa seua. Ahir es va presentar el llibre col·lectiu Camins de mar i de sorra, una iniciativa d’aquesta ONG per recaptar fons per als pàries del món, els oblidats de tothom. Els abandonats, per dir-ho pel seu nom. Fa uns mesos em van convidar a participar en aquesta iniciativa solidària escrivint un conte. Catorze autors i catorze il·lustradors hi hem col·laborat de manera desinteressada, tot i que no m’agrada la paraula, perquè d’interès en tenia, i molt. De vegades se’ns oblida que el drama dels refugiats ens és molt proper. Som nosaltres, mirant-nos en l’espill de la història. El meu sí al projecte era obvi. També el fet que no parlaria de Síria ni de l’estret de Gibraltar. Un poema d’Antonio Jiménez Millán em va servir de punt de partida. El vaig llegir a la pantalla del mòbil mentre dinava. Són mals temps per a la lírica, ja ho deia Coppini. Aquells versos inesperats al mur del Facebook em van recordar un episodi de la Guerra Civil soterrat en alguna carpeta mal arxivada al meu disc dur. El protagonitzen la meua mare, que només té nou mesos, amb altres familiars. Dones i criatures que van emprendre el llarg camí cap a l’exili.

Ya en casa, miro las noticias. El olvido se suma a la maldad de entonces, también la indiferencia o la mentira que se ocultan detrás de la palabra patria. Pateras, alambradas, bombardeos y gente que huye ahora de otras guerras.

Els refugiats deixen de ser un col·lectiu abstracte i llunyà. Tenen la cara espantada i esperançada com la que fa ma padrina a les fotos de França, quan literalment no entenia res del que passava al seu voltant. Agraïment infinit a les famílies que les van acollir fa vuitanta anys. Després, els nazis les van empènyer cap a l’abisme de les presons de Franco, però aquesta és una altra història. I tenint en compte que les adultes del grup van acabar tancades a Osca, potser semblaria un pervers epíleg del Retrovisor de la setmana passada sorprenentment portat a la Fiscalia. I no. L’únic que pretenc és que es venguin molts exemplars de Camins de mar i de sorra, perquè tots podem ser refugiats. Demà mateix.