El nen que va descobrir la boira

Hi ha dies estranys en què constates que allò que “la vida iba en serio” ho comprens quan ja és tard. I es jubilen companys que tu encara mires amb els ulls joves de quan els vas conèixer i et van enlluernar. Potser és que ja no hi veus tan bé perquè tu també t’has fet gran. L’implacable pas del temps que imposa la seua llei marcial. Perquè tot és qüestió de mirades. Un fotògraf no és aquell que fa fotos. Tots en fem. Un fotògraf mira el món d’una determinada manera. Enfoca, requadra i dispara. Però abans de fer-ho ja ha vist la foto.

Lleonard Delshams va ser el primer fotoperiodista que vaig conèixer fa una vida. El Leo sap mirar. És el més ràpid a l’oest del Segre. Només ell pot aconseguir que un ciclista projecti quatre ombres. Amb aquesta foto captada al velòdrom de Lleida va guanyar el premi Fotopress d’esports el 1988.

Ara penja la càmera i a mi em costa de creure que el proper Sant Jordi no s’enfilarà a una escala temerària a l’hora que el carrer Major és un riu de gent per trobar LA foto que s’amaga entre la multitud. Els polítics se li han donat especialment bé. Tots li han anat al darrere, però ell no s’ha deixat subornar. Era el capità Ahab a la recerca de la balena blanca. L’endemà es veurien retratats en un sentit literal i metafòric, perquè hi ha fotografies que fan d’editorials. A Lleida al Leo el coneix tothom. Quan anàvem junts a cobrir un acte em sentia com l’assistent d’una celebrity recorrent Beverly Hills. Em va costar assimilar que havia nascut a més de 8.000 quilòmetres, a Bogotà. De sobte, les camises rumboses i el bronzejat etern adquirien un nou sentit.

Era un nen quan va creuar l’Atlàntic en vaixell. Després de molts dies de travessa començava a ser conscient que se n’anava a viure a un lloc realment llunyà. El seu cap va començar a fer càbales sobre aquest nou món sense ser conscient que era ell el que venia del nou món. Almenys, així se li’n deia en la nostra visió eurocèntrica. Quan es va albirar terra tothom va sortir a coberta.

El petit Leo va sentir una esgarrifança. Aquella terra era estranya i misteriosa, feia una mica de por. “És boira sobre el mar”, li van fer saber. Ell no sabia que existia aquest fenomen meteorològic. Poc després arribaria a Lleida i la boira li seria fidel per sempre més.