Atles de l'oblit

El mateix dia que vaig saber que Netflix prepara una sèrie sobre Cien años de soledad començava a llegir Atles de l’oblit, i ara això em sembla una d’aquelles estranyes revelacions que empenyien a avançar sense mirar enrere tota la nissaga de josearcadios. Jesús Moncada no podia suportar la comparació, però els que ens hem criat encerclats per un mateix horitzó de serres blaves en una cruïlla de rius i fronteres desdibuixades sempre ens hem sentit molt propers a Macondo. Als excessos. Al realisme màgic. Teresa Ibars ens porta a un món que ja no existeix. Milers de persones omplen de flors els seus perfils a les xarxes socials, aquests dies, però l’Aitona d’aquest llibre no és de color rosa. Aquest Atles de l’oblit està escrit amb els records apedaçats de qui va plantar aquests presseguers 2.0 per fer front a la misèria. A l’autora ningú no li explica cap història. No cal. Ha de completar el trencaclosques amb frases soltes enigmàtiques que ha anat caçant al vol al llarg d’una vida. Els silencis, que diuen tantes coses. Memòries sobreposades que cobren sentit quan la desmemòria del pare la fa sentir òrfena abans d’hora. Em reconec a l’espill dels estius sense vacances. De l’aigualera. De la calor irreal. De les migdiades solemnes, sagrades. Però encara m’ha agradat més mirar pel retrovisor i descobrir-hi personatges com Tonet de Felibet, que molts anys després de quedar-se vidu va anar a fer-se retratar a Lleida. La mirada austera i eixuta de qui ja no espera gran cosa de la vida. Tan vell com el vestit que es posa per a l’ocasió. Després de ser immortalitzat amb la clenxa tan recta com l’esquena, li va donar al fotògraf el retrat color sèpia de la seua jove esposa perquè fes un muntatge entre grotesc i commovedor de la parella. Mai més no tornarien a estar junts. Tonet de Felibet va morir ja vell, en plena guerra, just abans que els feixistes creuessin el Cinca i entressin a Catalunya, quan la família s’havia escampat per torres i masos. El seu fill va desafiar la pluja de bombes i el foc creuat de bales i el va carregar al carro per enterrar-lo com calia. Però lluny del cementiri del final de la Costa del Calvari. Lluny d’ella. Potser és perquè jo també vinc d’aquí i d’aquí vaig marxar que m’ha impressionat tant un llibre sobre l’oblit que es recordarà.