La classe sota l'arbre

Diuen que quan feia fred es posava una vistosa capa. Potser és que era un mag. Va morir fa més de cinquanta anys, però a Puigverd de Lleida encara hi ha qui el recorda. Patricio Redondo és alguna cosa més que el nom d’un carrer del poble. Havia nascut a El Cubillo (Guadalajara) el 1899, però ell era d’on exercia de mestre. El 1920, amb més il·lusió que experiència, va arribar al Segrià i hi va deixar petjada. Els temps no jugaven al seu favor. La dictadura de Primo de Rivera aguaitava a l’horitzó, però res no semblava poder aturar una generació de docents disposada a canviar el món. A Lleida, aquests mestres es van integrar al grup de renovació pedagògica Batec. És inevitable fer història ficció i preguntar-se com seríem tots plegats si hagués triomfat la seua revolució en comptes de l’aixecament militar de Franco, però vam passar d’aquella escola radicalment moderna a la del Florido pensil i els nens als quals feia classe Patricio Redondo van haver d’anar al front i desaprendre a ser lliures. Ell no s’hi va resignar. Va haver d’exiliar-se i va anar a parar a un camp de concentració francès “on ens van tractar com animals”, però no va defallir. La seua il·lusió restava intacta. Potser és perquè el mag de la capa es va treure de la màniga un as inesperat: tornar a nàixer. El 30 d’agost del 1940 va desembarcar a Coatzacoalcos amb 132 refugiats republicans. Gairebé tots van fer cap a Ciutat de Mèxic. Ell, però, va preguntar si hi havia nens en aquella terra, perquè era mestre. “De nens en tenim, però d’escola no”. Diuen que ell va respondre que això era molt secundari, que amb un arbre que els acollís sota l’ombra generosa ja feia. I així va ser com es va quedar a San Andrés Tuxtla. No va tornar a fer servir la capa. Massa calor. A Mèxic, la guayabera es va convertir en el seu uniforme. No li agradava parlar dels seus orígens: “La Guàrdia Civil ja em va preguntar massa vegades d’on era”, però no es va oblidar de Puigverd. De fet, hi va retornar clandestinament en plena postguerra aprofitant el passaport mexicà. Es va tornar a obrar la màgia. Els nens s’havien fet grans, massa. Tots havien patit més pèrdues de les que podien assumir, però aquell dia van tornar a ser uns xiquets feliços.