Vacances amb wifi

Tot era modern, menys les braves del Roma, que són eternes. Unes artistes establertes a Berlín parlant d’un projecte audiovisual que mostraven en un portàtil últim model. De sobte, una d’elles va adonar-se que se li feia tard i va treure de la bossa un telèfon mòbil amb aparença de Nokia de finals dels 90. Va sortir del bar per trucar o enviar un SMS –no hi havia més opcions– a qui fos que hagués d’avisar. Minuts després va tornar amb aquella falsa antigalla que va deixar damunt de la taula, conscient de l’expectació generada. “És la millor compra tecnològica que he fet darrerament”, va assegurar. Era el que semblava, un telèfon mòbil com els que vam tenir fa vint anys, i amb les mateixes prestacions. Hi havia alguna cosa de postureig en la reivindicació d’aquell aparell vintage, però també de rebel·lió. Aquella jove no pretenia renunciar als avenços del seu temps. Tenia perfil a les xarxes socials i altres maneres de connectar-se, però “l’smartphone era una constant distracció”. Era, en passat. Ens parlava una dona lliure. Més que una reflexió, era una obvietat incontestable. Hores i hores perdudes. Dies perduts. El temps és etern, però nosaltres no.

Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. Que hi hagi hotels digital detox potser faria replantejar la teoria de l’evolució a Darwin. Acabem d’estrenar l’agost. El món sembla aturar-se, però no s’enganyin, ja ningú no fa vacances. Vacances de veritat. Desconnectar és un verb absurd quan es conjuga a l’ombra d’una xarxa wifi. O amb 3G, tant és. Trobes a faltar el temps en què no saber res d’algú era un bon senyal. No news, good news, es deia. El luxe de perdre’s entre les pàgines d’una novel·la. De perdre’s, ara literalment, pels carrers d’una ciutat que no coneixes. De deixar-se guiar per l’instint, no pel GPS. L’acollidora melancolia del retorn.

Però no pots tornar si mai no marxes del tot. Hem renunciat a ser lliures. I com a dòcils esclaus geolocalitzats respondrem amb cortesia a la pregunta d’on hem anat perquè sabem que ja ningú no s’interessa per com ens ho hem passat, a qui hem conegut o si hem descansat. Només importa l’on, que ha de ser llunyà, com si la felicitat es pogués mesurar en quilòmetres o en likes a Instagram.