Quatre mil cartes d'amor

Hi ha notícies que et reconcilien amb la vida. Xavier Santesmasses ens descobreix avui a SEGRE un insòlit llibre escrit a quatre mans. Cartes d’amor, es titula. I són cartes d’amor senzilles i tendres, com les paraules de Serrat. Els autors són parella i la correspondència que publiquen se l’han adreçat l’un a l’altre els darrers cinc anys. No l’he llegit, però són tan joves que sembla que no pugui ser que en lloc de fer un Skype optessin per disseccionar-se el cor i introduir-lo dins d’un sobre, com un nàufrag que llença una ampolla al mar. Ell, 22 anys, de Tàrrega. Ella, 20, de Lloberola, un nucli de Biosca. Quan van néixer ja no s’escrivien cartes d’amor. De fet, ja no s’escrivien cartes. El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, però internet no va tenir compassió amb el gènere epistolar. Els historiadors del futur hauran de tenir ànima de hacker per seguir el rastre dels protagonistes dels seus estudis. En aquell gest tan característic com vell de llepar un sobre per tancar un secret que legalment no podrà descobrir ningú més que el seu destinatari es deixa alguna cosa més que ADN. A Les liaisons dangereuses, la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont van acabar molt malament quan es van fer públiques les seues cartes. Res tan fascinant com la correspondència aliena. Fa molts anys, al meu poble s’havia de temptar el metge amb la carta d’algun parent llunyà perquè acceptés fer una visita a domicili. El malalt l’avorria, però la missiva d’un remitent ignot el fascinava. Potser per això es paguen fortunes per cartes que no ens han adreçat. El 2015 la correspondència entre Frida Kahlo i el pintor català Josep Bartolí es va cotitzar a 136.000 dòlars. Vint-i-cinc escrits que ens endinsaven en una intimitat furtada, com si els poguéssim espiar pel forat d’un pany i sentíssim com ell li deia “Mara”. El romanticisme es trenca amb una notícia de 1966 en què un italià denuncia a la policia que algú li ha enviat 4.000 cartes d’amor. És de suposar que primer van ser rebudes amb una barreja de curiositat i afalagament, però el ritme era de cinc o sis al dia. La investigació va permetre identificar l’autora. La premsa es fa creus que tingués 38 anys. “Es ridículo a esa edad.” Com si als 18 es tingués llicència per assetjar.