Fucking Money Man

Era de les que no es tocaven a les festes majors, però tot i així, tothom se les sabia. Si yo fuera rico era una cançó d’El violinista en el tejado. La pel·lícula, basada en un musical de Broadway, data del 1971, però vés a saber quan es devia haver estrenat al país providencialment situat al centre de l’univers. Per aquelles dates també triomfava Cabaret, i un dels hits més recordats va ser Money, money. Sí, definitivament, sembla que la crisi del petroli dels primers setanta ens va fer materialistes deu o quinze anys abans que se’n tornés Madonna a Like a Virgin. A la televisió, Hombre rico, hombre pobre arrasava i tothom odiava Falconetti. Jo no tenia edat de veure la sèrie, però quan molts anys després vaig saber que al conserge malcarat de l’institut li deien Falconetti no vaig necessitar manual d’instruccions per entendre el missatge: lluny de la roba. Els diners no fan la felicitat, però malament rai quan falten. Fucking Money Man. I si el baròmetre el marca Pilar Rahola, tots a plorar, perquè si cobrar sis mil euros al mes és ser “classe mitjana apurada” quedem enfonsats a les profunditats de la classe baixa. Diumenge pot canviar la nostra sort. Malgrat el tímid boicot, la cantarella dels nens de San Ildefonso marcarà l’inici de les vacances de Nadal (per a qui en faci). I això que la síl·laba perduda al canvi de pessetes a euros ha fet molt mal a l’espectacle. Qui més qui menys juga a la loteria de Nadal, ni que només sigui per si toca a la feina i dilluns només t’hi presentes tu. És poc probable, cert. Però és possible, en dono fe. Un matí de fred ras vaig anar a Figuerola d’Orcau a conèixer una dona que era milionària (en pessetes) després d’haver guanyat el primer premi del sorteig del Nen tres vegades en quatre anys. La llegenda va començar el 1994. En aquella ocasió va comprar la loteria al bar del poble, que la portava de Sort. Mil milions de pessetes a repartir entre poc més de dos-cents habitants. Josefina Codina n’era l’alcaldessa pedània. Dos anys després, la sort va tornar a Sort i ella en portava un parell de números. Lluny d’embogir amb la llegenda de la falsa etimologia de la fortuna, l’any següent va comprar loteria a Tremp, més a prop i menys cues. La va tornar a encertar. Alea iacta est.