Conte de Nadal

Nadal no és un dia festiu, és un estat d’ànim. Tots portem un Ebenezer Scrooge a dins que ens el fa odiar a temporades. Em recordo maleint amb desesperació la cavalcada de reis un dia que feia tard i no havia previst que em creuaria amb la comitiva de Ses Majestats d’Orient. Si no tens una família molt extensa, hi ha una època en què no hi ha canalla a casa i aquestes festes són una nosa absurda. Es deixa de fer el pessebre perquè ningú no s’hi vol entretindre i la frontera entre l’esmorzar i el dinar de Nadal la delimita l’Alka Seltzer. Però arriba una altra criatura al món i la boira engolint-se les pampallugues de les llums ja no et sembla la definició gràfica de la tristesa. I et deixes portar a la fi del món pel fantasma del Nadal del passat, perquè vols tornar-hi. No crec que sigui nostàlgia, és enyor. La màgia que un dia es va esvair obrint-se pas entre els records. Això és Nadal, però n’hi ha més versions. Nadal és una taula plena de gent que no és eterna. Hi ha un triomf en el retrobament anual. Una victòria sobre la mort. Sabem del cert que la guerra la tenim perduda, però no estem disposats a desplegar la bandera blanca. Pànic escènic a enfrontar-nos al primer Nadal sense algun dels actors principals que ens donava la rèplica al gran teatre del món. Són dies en què les absències tenen arestes punxegudes, com aquells canelobres de gel que es fan a les teulades. És un perill metafòric, que no talla, però fa mal, molt de mal. Nadal és sentir-se sol, també. Trobar a faltar gent que donava sentit a aquesta bogeria d’àpats excessius i regals desmesurats. Potser per això hi ha qui fa viatges exòtics aquests dies, perquè només lluny del corral al qual retornem com dòcils ovelles esmorteïm la sinistra lletania del corb d’Edgar Allan Poe. I farem una festa per donar la benvinguda a l’any nou, malgrat ser conscients que va començar al setembre, quan la llum daurada de les darreres tardes d’estiu ens anunciava el nou curs. Per santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal i per Sant Esteve, un pas de llebre. Érem Prometeus que sempre tindríem una primavera a l’horitzó. No ens adonàvem que el temps sempre serà més ràpid que nosaltres i que un dia s’apagarà la llum que anem a cercar.