Carrers amb història

Una de les (moltes) cançons de Joaquín Sabina que m’agraden, malgrat tot, és Calle Melancolía. Deu ser bonic viure en un carrer melangiós. Fulles daurades a terra i una pluja fina impregnant de tristesa les llambordes. Potser jo també deixaria escapar el tramvia que porta al barri de l’Alegria. A Peníscola pots viure al carrer de l’Oblit. És a la part alta del poble i ofereix unes vistes espectaculars. Hi vaig estar quan encara no s’havia colgat la costa de formigó. Quan Marina d’Or només era un malson. Bons temps. Per anar al carrer de l’Oblit, passaves pel de l’Engany. O potser és que em vaig perdre. Anys després, quan Aznar ja estiuejava a Orpesa i les grues dominaven el món, hi vaig tornar. Els carrers no havien canviat de nom. De fet, seguien en castellà. Però ja ningú no podia fixar-s’hi perquè una d’aquestes terrasses d’estètica xabolista s’havia carregat tot l’encant del lloc. Mals temps per a la lírica. Ara fa quaranta anys a Lleida es van canviar 24 noms de carrers. No eren tan poètics com el de la cançó de Sabina. Com els de Peníscola. Som al 1980. La teoria deia que ja vivíem en un estat democràtic. S’iniciava, de fet, la dècada prodigiosa de la modernitat. Però quan arribaves a Lleida en tren arrossegaves la maleta per l’Avenida del Caudillo (Ferran), que es transformava en José Antonio (Francesc Macià) a l’altura del Govern Civil. Feia quatre anys llargs que havia mort Franco, però encara no s’havia gosat tocar el nomenclàtor urbà, no fos cas que algú se sentís ofès. La premsa de l’època no va celebrar el canvi, precisament. “¿Era necesario y preciso?”, es titulava a tot el que donava la pàgina del desaparegut Diario de Lérida. El ple de la Paeria va aprovar aquest canvi el 25 de gener del 1980 “con la única oposición de la minoría centrista”. Aquest primer canvi, precisaria. Perquè al llistat no hi apareix General Mola (Prat de la Riba), per exemple. La corda fluixa era tan prima que entre carrers com Héroes del Alcázar, que es reconvertia en Valentí Almirall, es colaven canvis absurds com la supressió del títol de marquès a Vila Antònia. Era un intent desesperat per no fer enfadar els que quaranta anys després encara els doldria agafar el tornavís per treure una placa i fer net.