Porques (amb o tancada)

A fer de mitger se’n deia portar la terra. La terra, aquell singular de deessa de la fertilitat. La terra es comprava i es venia. Es treballava. Es perdia si anaven mal dades. La terra feia córrer la sang quan algú gosava traspassar una fita. ADN llaurat per bèsties de mirada trista. Per tractors de colors llampants. La terra tenia unes dimensions humanes. Al Baix Segre, quan el sol de febrer feia esclatar la primavera en ple hivern, l’horitzó s’ocultava sota una immensa catifa de patchwork formada per quadradets de tots colors. Un misteri geomètric que es conjurava contra el fred tardà, l’antagonista invisible que s’ocultava en la foscor de les nits de març. Aquest paisatge ja no existeix. Ara la vista es perd en rengs monocroms que no s’acaben. La vida en rosa del turisme de presseguers. Els núvols blancs de pruneres i cirerers. Aquesta terra ja no es pot mesurar en porques com havien fet els nostres avantpassats. Una porca (amb la pèrdua de l’accent diacrític arrelen les contradiccions) és la dotzena part d’un jornal. L’extensió varia segons els pobles, però parlem d’uns 363 metres quadrats. Misèria. Sopes escaldades amb pa sec. La vora del riu ara és plena de finques ermes. Les caragolines s’arrapen als matolls que hi creixen i ballen quan les bressa la garbinada, potser perquè saben que ja ningú no les cuinarà amb ceba i tomata. La proesa de les padrines que mataven la fam amb el no-res. Hi ha suor enterrada als cavallons que el temps ha esborrat. Hi ha històries de silenci que un dia es van explicar a la vora del foc. A dalt de la serra, al que encara es coneix com a secà, un laberint de tubs de goma porta l’aigua dels pantans a bancals on ja no valen les porques. Ni els jornals. Pagesos sobrepassats que no arriben. Que mai no arriben. Que no poden arribar. Com Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. Jordi Vidal, sisena generació de pagesos d’Aitona, diu que els seus pares i padrins van tirar endavant amb un quart de la terra que ell treballa. Trenta hectàrees que fa trenta anys eren molt. Eren moltíssim. Ara marquen el llindar de la rendibilitat. En pocs dies tot seran flors i violes a les xarxes socials, però el sector primari és lluny de veure-ho tot de color rosa. Les aparences enganyen.