Les històries de la història

Potser és perquè gairebé mai tenia febre, però quan el termòmetre s’enfilava, ni que només fos unes dècimes, entrava en mode psicodèlic. Segurament, el paper de l’habitació hi tenia alguna cosa a veure. Llargues fileres de flors arrapant-se en parets panxudes que no tenien cap angle recte. Tot s’accelerava i donava tombs. Era una sensació estranya, gairebé agradable. Envejava les amigues que cada dos per tres tenien angines. Jo, mai. Era tan injust! Aquella inesperada febrícula anunciada al ritme de Lucy in the Sky with Diamonds activaria un protocol no estrictament sanitari, però guaridor. Riiiiiiiiiiiiing! No era el telèfon, no en teníem. Era el timbre. El padrí pitjava el botó vermell fins que des de dalt de l’escala li responien amb una fórmula que s’ha perdut: “Qui (hi) ha?” Era una pregunta retòrica. Sabíem que era ell per la manera de trucar. El padrí venia a casa quan ens posàvem malalts i, invariablement, li demanàvem que ens expliqués històries de la guerra. “De quina?” Preguntava. I en lloc de plànyer-lo ens meravellava que pogués triar. “És que jo vaig lluitar amb Franco i contra Franco”, precisava. La boca oberta escoltant-lo. No era cap història rocambolesca d’espies. És que a ell l’havien enviat a l’Àfrica el 1921 i el van tornar a mobilitzar quan el seu antic general es va aixecar en armes contra la República. La guerra del Rif ja era remotíssima quan era petita. Per a mi era un apòcrif de Les mil i una nits. I malgrat les atrocitats que n’explicava, semblava una aventura tan fascinant com el viatge en llit volador de la Pippi Långstrump fins a l’illa dels pirates. “Encara me’n recordo de comptar fins a deu en àrab”. I potser s’ho inventava, però sentir-lo parlar en una llengua misteriosa resultava tan excitant com quan ens explicava l’arribada del primer cotxe al poble, que va mobilitzar tota la canalla. O la primera bombeta que va encendre, que li semblava cosa de màgia. Pensava que quan els meus hipotètics néts emmalaltissin no tindria res a explicar-los. La nostra era una vida massa insípida. No sabia que els podria parlar dels temps en què vam viure confinats i sortíem amb por al carrer, protegits amb mascaretes i guants de làtex. Uns temps que algun dia també seran exòtics i remots.