Redescobrir el món

Sempre ens havíem preguntat com seria el món si ens el poguéssim mirar amb els ulls nous de Proust. Ara ho sabem. Vam sortir de casa i ens vam meravellar amb la hipnòtica insignificança d’una rosella en un marge. La resta sembla desdibuixar-se quan veus com el paisatge s’ha tacat d’alegria. Camines vorejant una sèquia on s’emmirallen uns núvols de color rosa. És l’hora màgica en què “el sol se’n va a la posta, les gallines a joquer”. Mentalment taral·leges Les cobles de la canya, un antic fandango recollit a Aitona per Artur Blasco. “Les mossetes a retiro i els fadrinets al carrer.” Avui ha sortit tot déu. Les mossetes i els fadrins. A ningú sembla importar-li l’estol de mosquits que vetlla el passeig. Som a cinc minuts mal comptats del centre de la ciutat però, a la vegada, molt lluny de tot. Els camins de l’horta em connecten amb la infància rural, quan una figuera et marcava el trencall que havies d’agafar i en tenies prou per no perdre’t. Fosqueja i penso que els del Baix Segre, amb la normalització del català, vam perdre molts llençols a la bugada. M’he quedat sense la paraula que feia servir per denominar aquest moment del dia: el tardet. I no entenc perquè ens van proscriure el lèxic. Em creuo amb gent que porta sofisticats equipaments de colors llampants, com si sortir a caminar, a peu pla, pels voltants de Lleida, fos algun tipus d’esport de risc. O potser és perquè ja no es passeja. Era un verb dominical. En sortir de missa s’anava a mirar els quadros del cine. Eren uns quants fotogrames de les pel·lícules (sessió doble) que es projectarien a la tarda al Cine Avenida i, acte seguit, com si d’un ritual es tractés, s’enfilava una carretera per on gairebé no hi passaven cotxes. Caminàvem a ritme pausat, però un foraster s’hauria pensat que grans i petits fugíem del poble en grups generacionals. Per més que fessis el romancer, hi havia un moment en què apareixien uns arbres hiperbòlics que anunciaven la fi de la civilització. Una frontera invisible que només desafiaven algunes parelles de nuvis que s’endinsaven en els perills del més enllà. Aquells arbres gegantins encara guarden el secret del seu amor. No sé quan els tornaré a veure, però me’ls miraré amb els ulls nous de qui ha redescobert el món.