Models de dona

En algun moment de la primavera de 1996 vaig anar a la platja. I va ploure. Va ploure molt, de fet. Una delícia (sense ironia). El cas és que en un poble de mar desdibuixat en la memòria em vaig comprar Modelos de mujer, un llibre de relats d’Almudena Grandes que em va acompanyar en aquelles tardes inesperadament fredes. D’aquells models de dona només recordo que em va agradar intuir com s’havia gestat Malena, la del nom de tango, amb contes que l’esbossaven, com si fossin estudis d’un quadre. No és un títol que em captivés especialment. O, per ser més exactes, és –només– el títol el que es va quedar com una cookie invasora donant tombs pel meu cap durant més de vint anys. Models de dona. En tenia pocs.

Als anys setanta, als pobles, totes s’aixecaven a punta de dia per buidar la cendra de l’estufa i encendre-la perquè trobéssim la casa escalfada. Netejaven fins a l’obsessió. Ens feien la roba, ens sargien els descosits, cuinaven exquisideses amb ingredients low cost, feien conserva per passar l’any, anaven a collir... I els quedava temps per explicar contes a la canalla. Per cantar. El que ara en diríem crear vincle amb un to de solemnitat. I es convertirien en padrines minúscules i endolades que mai no es jubilarien. Com tampoc no anirien mai al bar si no era festa major. Secretament et planyies. L’espill et reflectia un futur tan negre com la bata i el mocador al cap que figurava que portaries en un temps llunyà.

Bob Dylan cantava que els temps estaven canviant, però costava de creure. “Jo volia ser com les meues tietes solteres, que conduïen i a l’armari del bany hi tenien coses només per a elles”, em confessava fa poc una amiga. Jo em fixava en la meua Katharine Hepburn particular, l’única adulta que portava pantalons al meu micromón. I ulleres de sol. Als matins se n’anava a Lleida a treballar i això ja em semblava d’una sofisticació sobrenatural. Ni se’m va ocórrer preguntar què feia. Treballar era un verb que només el conjugaven els homes. Tenia un gos i el portava lligat. Això també la feia especial en un temps en què tots compartien puces i campaven lliurement pels carrers. Ara és en una residència. Aïllada, com tanta gent gran. Potser se sent oblidada, però jo la recordo.