Preguntes

Era l’estatut de l’“apoyaré”, però el suport no va arribar fins que no li van passar el ribot de Guerra. I quan el Parlament va acceptar un pop com a animal de companyia i el va aprovar tunejat per Madrid va arribar la sentència del Tribunal Constitucional que l’escapçava una mica més. Va ser un d’aquells errors polítics de la mida de Kansas. Ningú no va saber veure que la gota que feia vessar inundaria els carrers de Barcelona un dia com avui de fa deu anys. Si recordo l’efemèride és perquè els milers de lleidatans que vam anar al passeig de Gràcia a constatar que malgrat la nostra mítica calor la xafogor de la costa és inhumana vam haver de respondre una pregunta que ajuda a entendre aquest present tan estrany. “Heu vingut de Lleida?” Després de l’interrogant hi heu d’afegir moltes exclamacions d’estupefacció. Però moltes. Fins i tot ens sentíem assenyalades, perquè els nostres veïns accidentals ens consideraven una mena d’intrèpides Marco Polo i explicaven l’odissea a tothom. “Elles han vingut de Lleida expressament”, deien amb la meitat de perplexitat que si haguéssim dit que veníem de Nova Zelanda. “Barcelona ha dimitit de ser capital de Catalunya. Ergo, el país és orfe, vidu.

Caldrà un nou pacte, un conveni de relació nova, i l’únic és tornar a l’esperit real de la Catalunya comtal de relacions de tu a tu”, escrivia aquesta mateixa setmana l’explicador de coses, segons descripció pròpia, Francesc Canosa. I potser així no ens caldria fer manifestos explicant qui som i què fem. Aquesta setmana la gran pregunta ha estat “Ens tancaran?” I a tots els ha tocat posar cara de pòquer. Gat escaldat de l’aigua freda fuig. I a nosaltres dissabte ens van deixar caure a sobre un dipòsit de 5.000 litres.

Diuen que no, però divendres passat la consellera Vergés ens va venir a dir –sense mascareta– que ens poséssim la mascareta però que malgrat els brots del Segrià no ens confinarien. I ara! Hores després s’activava una estranya operació gàbia que ens permetia infectar-nos lliurement, sempre que ho féssim dins dels límits de la nostra comarca. Perquè si es pot fer absolutament el mateix que a qualsevol altre lloc però no ens podem moure, no sé si prendre-m’ho com que ens volen exterminar o posen a prova la nostra paciència.