La dimensió desconeguda

La nova normalitat consisteix a acceptar amb estoica resignació que vivim atrapats en un capítol de La dimensió desconeguda. Sento la sintonia i viatjo molts estius enrere. Em fascinava aquesta sèrie. Es va deixar de fer molt abans que jo nasqués, però nosaltres la vam descobrir als vuitanta. En el meu record, distorsionat perquè mai no he gosat retornar-hi, no fos cas que es trenqués la màgia, la darrera frase del guió reblava el clau. El cercle ben quadrat. En un dels episodis el món s’havia convertit en un infern, literalment. Nosaltres havíem passat molta calor collint, però allò no era res. Aquella nit els termòmetres a la tele s’enfilarien tan amunt que el vidre rebentaria i deixaria escapar les boletes enjogassades del mercuri. La protagonista no pot més. Mira un quadre que té penjat a casa. Hi ha una certa incredulitat en els seus ulls. En aquell paisatge hi ha un sol que fins aleshores no havia suposat cap amenaça. Ara resulta terrorífic conviure amb l’astre despietat. La pintura es deforma i donem per fet que la noia es mareja, però és l’oli que regalima. El sol desfent-se davant la nostra mirada atònita. I ens arriba al cor el crit que profereix. Un xiscle que la desperta d’un malson. Mira el quadre, intacte, i encara xopa, explica que ha somiat que al món hi feia tanta calor que no s’hi podia viure. La planyen. És evident que no està bé. Algú mira per la finestra. El glaç deixa entreveure un horitzó de gel. A les notícies informen que la glaciació és un fet. Te n’anaves a dormir rumiant sobre la condició humana, sobre les nostres profundes contradiccions. Sobre els tombs que arriba a fer la vida. I potser és per això que em va impactar un altre capítol en què uns lladres roben un fotimer de quilos d’or i es tanquen amb els lingots en una mena de càpsules del temps. Es desperten sans, estalvis i rics al cap de molts anys. Els serà fàcil començar una nova vida. Tenen lingots de sobres per pagar el que calgui. “Ens els mostraven com si aquells trossos de metall tinguessin cap valor”, explica perplex un habitant del futur. Així de volàtil és la vida. Demà, Mare de Déu d’Agost, les festes majors seran el record d’uns temps remots. Em pregunto amb quin gir de guió s’acabarà aquest llarg capítol de La dimensió desconeguda.