Demèrits

Sempre hi ha un llibre que se’t travessa, i no necessàriament perquè sigui dolent. De vegades és un títol que et fa ràbia, una entrevista desafortunada a l’autor que et condicionarà la lectura. O que no tens el dia. El 16 d’agost el filòleg Narcís Garolera va escriure al seu compte de Twitter: “He provat de llegir la darrera novel·la d’Irene Solà i l’he hagut de deixar. Hi parla d’ossos, i he trigat a entendre que es tractava d’óssos... He tornat a Rodoreda.” Ai, els diacrítics! No puc llançar la primera pedra. Jo també els mantinc, encara, però en algun racó del meu enrevessat subconscient sento rialles. Sóc jo de petita constatant que l’accent de fué era tan fiable com la prova del carboni 14 per situar al plistocè aquell que l’hagués escrit. Però no eren (només) els diacrítics. Garolera potser sí que es va refugiar en Rodoreda, però no es va treure del cap Canto jo i la muntanya balla i el dia 22 va dictar sentència: “Com a catedràtic (emèrit) de filologia catalana, amb 40 anys de docència universitària i un centenar de llibres publicats, desaconsello la lectura de la novel·la d’Irene Solà. Per amor a la (bona) literatura.” És ben lliure de carregar-se-la, només faltaria. De fet, jo no l’he llegit perquè em provoca una certa mandra, aquest llibre. Si recullo aquesta polèmica potser és perquè m’ha fet por el que he vist reflectit a l’espill. No és que em vulgui comparar al professor de la Pompeu Fabra. Més enllà de l’astracanada, només puc sentir respecte pel seu currículum. M’ha espantat ser conscient de l’agror que acumulem amb els anys. El catedràtic i l’autora són de la mateixa comarca, d’Osona. És de suposar que encara que no es coneguin deuen tindre amistats comunes. O es tracta d’una retorçuda campanya de màrqueting o són ganes de complicar-se la vida. Potser és més senzill. Cronològicament quedo encaixonada entre Garolera i Solà: em porto vint anys amb tots dos. L’equidistància temporal m’hi fa veure un conflicte generacional. Hi veig la perplexitat de qui no acaba d’entendre un fenomen literari, com jo no entenc que els mateixos adolescents que s’han passat l’hivern a Lleida amb els turmells a l’aire s’estirin els mitjons fins als genolls quan freguem els 40 graus. Fer-se gran també és això. És quedar desubicat i traspuar rancúnia.